LA TRIBUNA | Alfred Boluda
80, 50, ara: Memòria i present
El regidor de Cultura i Memòria de Xàtiva reflexiona sobre la necessitat de la memòria com a eina de cohesió social i de protecció front a la barbàrie, el negacionisme i el creixement de l'extrema dreta

El regidor Alfred Boluda, durante la inauguración de la escultura de homenaje a los deportados a campos nazis, en 2019. / Perales Iborra
Alfred Boluda
Enguany es commemoren els 80 anys de l’alliberament d’alguns camps d’extermini nazi, com Auschwitz, Buchenwald i Mauthausen, i els 50 de la mort, en el llit, del dictador Franco. Efemèrides que ens menen a la reflexió sobre la necessitat de la memòria com a eina de cohesió social i de protecció front a la barbàrie. I parlem de necessitat malgrat la propaganda antimemorialista espargida a molts mitjans de comunicació (premsa, xarxes socials, tv...) i la pràctica negacionista de partits polítics que es diuen democràtics però que amb els seus discursos, actes i fets justifiquen i legitimen règims dictatorials, com el franquisme, i polítiques contràries als drets humans. I certament, recordar, rememorar, és una obligació, no ja individual, sinó social, col·lectiva. En paraules de Primo Levi i de Neus Català, la recuperació de la memòria és un deure quan es posen en perill els drets humans. I ara, ací i allà, els règims democràtics estan sent somoguts per l’onada postfeixista, o si voleu, ultraliberal.
La història no es repeteix, però sovint rima, diuen que va dir Mark Twain. Des dels anys 20 del segle passat, l’ascens dels feixismes fou imparable davant unes democràcies atemorides que foren incapaces de frenar cadascuna de les embranzides feixistes (la guerra d’Espanya, la invasió dels Sudets, l’Anschluss...). El triomf del feixisme comportà l’establiment d’un règim dictatorial a Espanya i la persecució i extermini a Europa de totes aquelles persones “diferents”: jueves, gitanes, eslaves, comunistes, amb discapacitat... republicanes. La imatge macabra, malastruga, d’aquests règims, d’aquesta ideologia de l’odi, són els camps d’extermini. Uns centres de mort on van anar a parar quasi deu mil republicans i republicanes, entre els quals huit xativins. Víctimes d’una dictadura, la de Franco, que va començar matant i que va acabar matant i que, paradoxalment, cap responsable d’aquelles matances, persecucions, tortures, violacions i robatoris de nadons ha estat condemnat. Encara hui queden milers de despulles mortals en cunetes i fosses comunes. Encara hui hi ha famílies que no saben on estan soterrats els seus avantpassats, que no saben on anar a posar-los les flors, a plorar-los. I malgrat això, ens trobem amb l’actitud contrària, hostil, de partits polítics, intoxicadors de l’opinió pública i historiadors revisionistes envers l’aplicació de polítiques de recuperació de la memòria i de la celebració dels 50 anys de la mort de Franco.
I si. La història rima. De vegades, massa. Hui, com fa cent anys, la democràcia representativa torna a estar amenaçada, no tant com a sistema polític, sinó en la seua essència, els seus valors i principis. L’arribada de Trump al govern dels Estats Units anunciant a bombo i platerets una política expansionista sobre Groenlàndia i altres zones i la deportació massiva de persones migrants; o la ingerència en la política interior de diversos països del seu col·laborador Elon Musk; o l’avanç inexorable de les ideologies de l’odi arreu d’Europa formant governs en solitari (Àustria, Hongria i Itàlia) o en coalició (Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Països Baixos) o en disposició de guanyar eleccions en breu (França i Alemanya) són un senyal d’alarma, símptoma d’una passat execrable que, dissortadament, continua poblant la nostra quotidianitat, el nostre present.
A l’estat espanyol, el gran creixement del partit d’extrema dreta amb ADN franquista, el preferit entre els votants més joves, i les actituds, gestos i raonaments d’altres partits de dreta ens obliga a interrogar-nos sobre si la dictadura és un passat tancat, arxivat o, pel contrari, els seus valors polítics estan ben vius. En aquest sentit, la celebració dels 50 anys de la mort del dictador és necessària així com les polítiques de recuperació de la memòria democràtica que des de fa uns anys es realitzen a Xàtiva. Els deportats xativins, les víctimes del criminal bombardeig de l’estació, les persones assassinades en els murs de la Casa Blanca i a Paterna, les perseguides, reprimides i marginades... han de tenir el seu reconeixement social, ja que el seu sacrifici és el fonament del nostre sistema social i polític actual. La memòria no solament és, per tant, recuperar el passat, sinó un instrument social per prendre consciència de la importància i, alhora, fragilitat dels drets i llibertats. La memòria esdevé, així, un antídot contra la intolerància, contra la deshumanització selectiva que proposen les ideologies feixistes. Per això, des de Xàtiva fem nostres les paraules dels juraments de Buchenwald i Mauthausen i lluitem per construir un món basat en la solidaritat, equitat i la llibertat. I per això cridem, amb els supervivents de la barbàrie nazi: feixisme, mai més!!!
- Detenido, otra vez, el hermano menor de Antonio Anglés en un pase de dos kilos de cocaína en Manises
- Brutalismo en Xàbia: la iglesia influenciada por Le Corbusier y Niemeyer y los chalés de hormigón crudo
- Hallan el coche de Eli, la mujer desaparecida en Cheste durante la dana, pero no hay rastro de su cuerpo
- Tres investigados por desviar a un desguace de Granada más de 100 coches de la dana
- Estas son todas las tiendas que ya han abierto en Bonaire
- Imponen una fianza de 1,9 millones a dos extrabajadores de una inmobiliaria de Xàbia por estafar a su empresa
- Audio completo de la llamada de Aemet a Emergencias: 'A las 3 de la tarde empezará lo peor hasta las 6
- El audio del día D: Aemet estudia acudir a la justicia por la filtración de la llamada al 112