Xàtiva sota el domini de Terpsícore

La reina del Carnestoltes en la Xàtiva dels anys 20 va ser la musa grega Terpsícore. Jove i bella dona experta en poesia i dansa, que a les acaballes de febrer solia incitar al ball a la ciutat quan feia sonar la seua lira. Durant tres nits, i una quarta coneguda com el baile de la Piñata, pendent sempre de l’aprovació de les autoritats, que tancava la festa el primer diumenge d’abstinència en què s’iniciava la Quaresma, i que fa cent anys va ser denegada. La Dictadura de Primo Rivera no va veure amb bons ulls el Carnestoltes, encara que la va deixar celebrar d’una forma privada, sempre que no s’atemptara contra la moral, i es fera sonar alguna nit als balls de les societats d’esbarjo i polítiques «música exclusivamente española».

Durant tres nits Xàtiva lliuraria les claus de la ciutat al Rei Momo, personificació de la crítica i la sàtira, que obligaria als xativins a disfressar-se de tot allò que volgueren eliminar de la ciutat, alhora que anomenaria a una Reina de la Festa, amb la qual regnaria durant tres dies sota un règim d’orgia i bacanal. A Xàtiva, fins al moment, no hem documentat cap Momo, ni reina del Carnestoltes, ni cap bacanal, però sí moltes nombroses festes organitzades per les diferents societats no religioses existents a Xàtiva que «organizaron cenas, iluminaron con profusión locales, donde corre abundantemente el champañ, en una palabra hubo música, luz y alegría», segons llegim a la premsa local de l’any 1925.

Al carrer Montcada, el Círculo Setabense i Mercantil oferien balls de majors i infantils. El Setabense en mans de l’alta burgesia i les classes més benestants, representants de les forces vives farien més «espanyol» el carnestoltes, oferint música castellana i un concurs de mantons de Manila, amb escassa presència de música estrangera, tipus fox-troit o Charleston. Tot el contrari que el Cercle Mercantil, més de classes mitjanes i petits botiguers, que celebrarien un concurs per trobar a la parella que millor encarnara al Rei Momo i la seua reina. De cercles polítics celebrarien la festa, el de Unión Republicana i el Círculo Agrario de tendència liberal, i les societats musicals de Xàtiva, la Nova i la Vella. Totes les festes tindrien en comú, l’organització de sopars privats, al qual s’hi podia accedir sempre que pagares el tiquet d’entrada, on se serviria un menú tancat, en el que llavors es coneixia com una cena americana, i on es recomanava que la gent participara en el concurs de disfresses, premiant al millor vestit, o almenys entrar al local amb el rostre cobert, i més quan Xàtiva produïa carassetes en quantitats industrials.

La importància i vitalitat del Carnestoltes a Xàtiva dels anys 20 queda ben manifesta a través de la fàbrica de «caretas y envases de papel», d’A. Náger, i ho sabem gràcies a que el col.leccionista David Cháfer ha pogut adquirir un dels seus històrics catàlegs en la xarxa. Quan s’acostava el febrer, el senyor Náger enviava mostraris a tota la seua potencial clientela En aquest cas, el catàleg original recuperat havia sigut enviat a un client de Barcelona, on l’informava de tot el que es podia fer a la fàbrica de Xàtiva, i demanava: «caso de formular pedido ruego a usted lo haga con la mayor antelación posible, a fin de evitar aglomeraciones de pedidos, imposibles de servir en tiempo oportuno».

A la nostra ciutat es fabricaren «mascarones y cabezones de tamaño gigantesco para adorno de salones baile de 48 centímetros de alto». I tot tipus de carasses de dona i home, algunes amb bigot i celles de pèl natural, o les més cares, que imitaven els rostres de polítics o gent famosa del moment, destinades per als més majors, o representacions de rostres d’animals, per als més menuts. I si algú anava molt mal de diners, es podia comprar «narizones de cartón», el complement més barat, que podia eixir al mòdic preu de 3 pessetes si compraves una dotzena. Suposem que tots aquests elements serien obligatòris per a poder participar en els balls de Carnestoltes, tots plens de sàtira i burla, seguint les directrius del rei Momo.

El fet més curiós és que totes les societats recreatives, musicals i cercles polítics celebraren aquella festa, amb excepció de les catòliques. L’Església havia fracassat en el seu intent de cristianitzar aquella bacanal de la cultura clàssica, com una època en què es podia abusar del menjar i beure, en una espècie de comiat al consum de carn, prèvia a l’inici de l’abstinència de la Quaresma. Fracassat l’intent, la cosa es va complicar més, amb l’aparició d’un nous tipus de ball on dones i homes tendien agarrar-se massa. I els editorials de l’Obrero Setabense, màxim òrgan d’expressió de l’Església xativina local, ho afirmaven taxativament, «el cristiano no debe asistir al baile, como hoy de ordinario se estila».

Les màscares fomentadores de l’anonimat, la música estrident i l’alcohol, podien adormir la moral, i despertar al dimoni de la luxuria, i els catòlics no podien fomentar la violència sexual, i defensava «que sería de desear que nuestras jóvenes, hablo de las que tienen alguna idea de pudor, puedan oír ocultas en un rincón las conversaciones de esos hombres a los que se abandonan con tan poca reserva». I comdemnava el ball, però no el carnestoltes, com aquell que podia fer perdre la virtut a la dona, i la raó de determinats homes amagats darrere una carasseta.

Suscríbete para seguir leyendo