El doctor Sanz, un metge faller

La festa fallera viu una esplendor sense precedents. Mai havia tingut Xàtiva, ni València, un cens de fallers tan poblat, ni tantes comissions falleres. Podem dir que les llavors d’aquesta actual vitalitat es van conrear en la dècada dels anys trenta, moment en què importants personatges de la societat civil local van promoure i millorar aquella tradició impulsada per l’impressor Blai Bellver a les acaballes del segle XIX, i que va morir només nàixer, engolida pels carnestoltes, i que en temps de la República va ser com ara, de nou reviscolada, com la festa identitària dels valencians.

Al 1933, Ernesto Sanz era un prestigiós metge de Xàtiva, director de l'Hospital de la Seu, que passava consulta privada a l’Albereda. Un home amb gran compromís social, que es preocupava molt per la salut dels seus conciutadans, i que lluitava per la modernització del país, i sobretot, per promoure la cultura en la lluita contra l’analfabetisme i la ignorància. Durant els anys 20 va ser promotor de la revista Unión Cultural, va ajudar a la millora del museu i va ser regidor de sanitat pel partit Unió Republicana. A inicis dels anys trenta, participà en la recuperació de l’esperit faller formant una nova comissió fallera i ajudant a crear la Junta local fallera, que coordinara els esforços de tots els barris de Xàtiva que s’animaren a plantar un cadafal.

La tradició fallera a Xàtiva s’inicià en 1865, moment en què es planta la primera falla sota el lema de la Peixca de l’Aladroch. El monument va ser erigit en la plaça de la Trinitat. L'autor intel·lectual va ser l'impressor i escriptor Blai Bellver, i el material, el fuster Jaume Garí. Era l’inici d’una manifestació de cultura popular aliena al poder, que buscava a través d'un conjunt de ninots, fer una crítica humorística de tot allò que calia canviar per mitjà de la sàtira en vers. La tradició a Xàtiva tan sols va durar tres anys, des de 1865 fins a l’any 1867, i després d'un llarg silenci, aquell any del 33 la República va intentar fer-la reviscolar, i on don Ernesto va col·laborar molt activament.

Temps de valencianisme polític i suport a un estatut d'autonomia, dins d’una República espanyola, de la que Ernesto va ser un gran defensor. Tal volta, el desenvolupament de l’exercici faller de 1933 va ser el motiu que impulsà a D.Ernesto a fundar una nova falla i participar en la promoció de la festa a través de la seua activa participació en la Junta Local Fallera. Fins a aquell moment, la premsa de l'època va tendir sempre a valorar positivament la festa. No trobem cap nota discordant. A 1933 es van plantar dos falles grans al carrers de Blasco Ibañez -hui plaça Trinitat- i Mendez Nuñez -hui Sant Jaume-. Dos falles que combinaven qualitat artística, amb esperit crític i sàtiric, sense necessitat de fer ús de l’obscenitat ni l’insult.

Del primer monument, es va destacar els magnífics relleus imitant coure oxidat. La seua intenció era representar la font de la plaça Trinitat i el museu de la ciutat amb el seu escut, que conformava el cos central del cadafal. La falla tenia com a lema: tres coses. Una enumeració que venia a descriure tres incidents que no s'havien de normalitzar a Xàtiva. En el primer, un ramader intentava enganyar a un llaurador durant la venda d'un cavall. En la segona, es besava una parella mentres Nelo -un venedor de llepolies molt conegut en aquell temps-, li oferia mercaderia a un xiquet. I finalment, en la tercera “cosa”, un turista anglès se situava davant el naixent museu, mentres un xiquet ratllava la porta i el conservador d’aquest, per aquells dies José Carchano, li cridava l'atenció.

Una falla de Francisco Climent i Bernardo Sifré, autors respectius del monument i la sàtira, que es va veure acompanyada en aquell exercici per la de Méndez Núñez, hui plaça Sant Jaume, amb el lema ciutat de les fonts. Una, on el líquid element brollava brut, i una altra, on l’aigua corria neta i cristalina. Per darrere de totes dos, es representava una figura masculina amb un interrogant per cap, al·lusiva a l'alcalde de la ciutat, per aquell temps José Medina Maravall, qui sembla no solucionava l’etern problema de la dolenta distribució de les aigües potables a Xàtiva. Un monument del qual es va destacar la crítica i sàtira dels versets del poeta Alfredo Sendín Galiana.

Tot un èxit d’aquell exercici, tant per la qualitat dels monuments, la crítica d’uns versets que denunciaven les coses negatives que calia fer cremar, com per l’afluència de públic. Arribaren a Xàtiva moltíssims forasters, el que va fer de les falles la segona festa més “internacional” de la ciutat, després de la Fira d’Agost, i que va tindre de seguida tot el suport medìàtic, social i polític, de cara a augmentar el cens de les comissions des dels mitjans de comunicació “sólo nos resta hacer un llamamiento a Játiva en general para que constituyan comisiones por barrios y se consiga que en el próximo año se aumente considerablemente el número de fallas, formándose si es preciso un comité central.”

Una crida de la qual es va fer ressò el doctor Sanz, impulsant una falla al barri més benestant de la ciutat, on ell passava consulta, i que abraçava la plaça de Emilio Castelar -actual plaça la Bassa-, i entre d’altres carrers, el de l'Albereda, Reina o Espanyoleto, és a dir, la Xàtiva de l’eixample, i on tindria el suport d’alguns dels seus residents, membres també de la naixent comissió, com Luís Gosalbo Gordó, Manuel García Martínez o Ruperto López Conde. Tots membres de professions liberals o empresaris.

I, a més de contribuir a la creació d'un nou monument faller, es va implicar encara més ocupant càrrec directiu com a vicepresident en el Comité Central fallero, creat a la primavera de 1933, “para dirigir los trabajos de organización y propaganda de los festejos generales”, i del qual Siro Díez Company va ser el seu primer president. 92 anys després, el món faller continua creixent.