A la recerca de noves oportunitats en San Felipe

Ventura Pascual ens diu en Datos para la historia del exterminio de Xàtiva en la Guerra de Sucesión, que Diego Maravall se “ausentó antes del último asedio”, i tornà a la ciutat en 1716, nou anys després de l’extermini, trobant la majoria dels protocols notarials que treballava desapareguts o destruits. No sabem si va ser austriacista o borbònic. Però que més donava si eran baralles de monarques alienes a les necessitats dels seus súdits. Calia adaptar-se als nous temps i refer de nou tot el corpus jurídic i estructura de la propietat de l’antiga Xàtiva, a més de buscar nous clients entre els repobladors de la Nueva Colonia de San Felipe. De les desfetes a guerres imperialistes, naixen sempre noves oportunitats, i la família Maravall, esdevé un referent històric, de com la població de Xàtiva va ressorgir de les seues cendres, i prenem com a exemple, a  Diego Maravall, un repoblador més, que va saber prosperar en el nou context polític.

Per testimonis dels notaris més majors, retornats a la ciutat, com Bartolomé Trobat o Bautista Sanchiz, s havia cremat tota la documentació oficial existent abans de l’abolició dels furs. Tots els papers de la Governació, de l’Arxiu Civil i Criminal, de les comunitats religioses, i bona part de la privada pertanyent a tants protocols, amb escriptures de propietat, contractes, o obligacions de pagaments. S’havia de refer tot. Las ordenanzas para el buen gobierno de San Felipe, encara tardarien a arribar, i es tardaria també molt a resoldre plets per a recuperar béns confiscats, i demostrar que no s’havia sigut defensor de l’arxiduc Carles, per a poder reclamar la casa, els bancals, o els drets a cobrar rendes. El poble s’adaptaria a poc a poc a la nova dominació centralista i borbònica. Calia sobreviure i aprendre a parlar i escriure en castellà, mentre la llei s’adaptava a la nova realitat imposada pel Decret de Nova Planta.  

Bartolomé Trobat, escrivà i síndic del convent de Sant Francesc, va ser l’encarregat de recopilar tots els protocols no cremats durant l’any en què Xàtiva va estar condemnada a l’extermini. Molts pocs es salvaren, i altres com els de Diego, presentaven moltes fulles esgarrades, el que reflectia l’interés de molts per fer-se amb el que no era seu, aprofitant l’estat d’inseguretat jurídica existent en aquells anys de postguerra i transició a un nou règim. Diego Maravall tenia 27 anys en el moment de la crema de Xàtiva, i exercia com aprenent de notari.

Era el primer membre de la família que prosperava i aconseguia trencar la tradició de ser alguna cosa més que el fill d’un mestre del gremi de teixidors de lli de la ciutat de Xàtiva, gràcies a que aspirava a ser notari, i estava a punt de ser nomenat com a tal, fins que la seua progressió es va veure interrompuda, perquè la ciutat va decidir resistir a l’ofensiva borbònica de Felipe V.

Les noves lleis castellanes li permetrien a Diego Maravall continuar la seua carrera. Complia els requisits de las Ordenanzas del Colegio de Notarios de Castilla. Provenia d’una familia de cristians vells, sense avantpassats moros, ni jueus, ni conversos. Malgrat ser fill de mestre gremial, no havia fet d’aprenent de teixidor, i no havia exercit per tant cap ofici “vil ni mecànico”.

Suposem que abans de l’arribada de l’extermini, va estudiar moltíssim, i va aprendre a escriure en llatí, valencià, i a redactar amb lletra ben llegible i pulcra ortografia, imprescindible per a transcriure documents. Requisits indespensables per a ser aprenent de notari, sota la supervisió del qual hauria de fer quatre anys de pràctiques. I si les passava podria presentar-se a examen per a l’obtenció del títol i del segell notarial. A la prova final hauria de demostrar profunds coneixements en testaments, contractes, donacions i darreres voluntats, a més de ser capaç de traduir textos del llatí al valencià i viceversa. I amb aquest objectiu es trobava, de passar l’examen, quan va anar-se’n de la ciutat, suposem per a no ser significat políticament com austriacista, el que li hauria costat poder exercir la carrera.

Tornà 8 anys més tard, al 1716, a recuperar els protocols de la seua època d’aprenentatge, i amb 36 anys, exercir ja com a escrivà del rei Felip V, amb despatx i segell propi, suposem després d’haver passat la prova final en castellà. Ben aviat va esdevindre en el notari més important de Xàtiva, encarregat de recaptar els tributs que s’havien de pagar al monarca per a poder exercir la professió. Diego batejà a un dels seus fills amb el nom del rei. I aquest i els seus descendents ja signaren com a Felipe Maravall, tots els seus protocols notarials, i ja no va haver d’estudiar tant com el seu pare, ja que aquest va pagar una generosa suma per vincular el títol a la família, on Felip V, afirmava que es mi voluntad que seáis ahora y de aquí en adelante escribano del ayuntamiento de San Felipe…sois propietario del título permanentemente tanto vos como vuestros sucesores” . No s’exigia més condició que la de ser home, bon cristià, haver jurat fidelitat al nou rei, tindre certa formació en lleis, i bona ortografía en castellà. A partir de llavors, el nom de Felipe es va repetir entre els Maravall, generació rere generació.

La nova administració borbònica li va oferir a Diego una gran oportunitat per a prosperar com a escrivà reial, la qual va aprofitar magníficament, per a esdevindre gran patriarca d’una nissaga que durant segles ha estat vinculada al dret, i als llocs més alts de la política local i nacional. I és que, de les crisis, naixen grans oportunitats, que cal aprofitar per a no ser victimes de guerres dinàstiques que no busquem més que conquerir territoris.

Suscríbete para seguir leyendo