Perquè si la clepsidra de Mnemòsine

S’imagina escoltar el so i acariciar els mons que evoquen les imatges que Maria del Mar Bonet (1947, Mallorca) agrupa en La veu a la mà, l’exposició que es pot visitar al Museu de Belles Arts de la ciutat de Xàtiva. Joioses exposicions precedeixen aquesta. Una va ser la de Caldes d’Estrac el 2006 amb Perejaume de comissari i que Isaki Lacuesta completà amb dos curtmetratges: Mar Palau (correspondències) i Saber nedar (2003-2006). Una altra va ser Arran de mà, l’exposició itinerant que el 2010 va recórrer les Illes Balears. I, enguany, abans que a Xàtiva, La veu a la mà ha estat a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, comissariada per Maria Guillem.

Joan Manresa, en la biografia María del Mar Bonet (1992, Magrana), en el Capítol <<Més de vint anys de color musical>>, va revelar la “secreta passió per la pintura” de la cantant. Així, perquè de la meticulosa llibertat artística i de la part de passió pensada escapa una altra part, i perquè res és simple, Bonet va optar, en molts moments importants per a ella, per recolzar-se també en l’expressió plàstica. La veu a la mà continua sent l’exercici de síntesi que assenyala que la creació artística és el resultat d’una complementarietat que es fon tot d’una damunt l’escenari o en espais diàfans de museus i galeria. És un plaer que la vista, l'olfacte, el gust, el tacte, l’oïda, que els sentits es facen recíproques concessions. Llavors serà possible fer pessigolles amb la mirada i escoltar amb la llengua i els dits.

La sinestèsia que brama en l’exposició ocorre davant la porta d’accés més gran i tendra que permet aproximar-se a la sang i a la respiració del bell relat biogràfic que es reuneix en les cançons i les il·lustracions de Bonet. En bona mesura, aquest relat està traçat en el volum Maria del Mar Bonet. La veu de la mar (2007, Efectovioleta) d’ Emilio Garrido. També és evident que el sentit de les aquarel·les Els bosquets de Vigo s’aclareix en el llibret de mà que conté les cançons interpretades el 1994 prop de la platja de Samil, de la qual la veu de l’artista vessà: “era la platja un secret de calç / un blanc bressol pel vespre; / d’un cop tots dos volguérem beure, / la sal no ens va calmar la set”.

L'exposició La veu a la mà s’estén des del 1989 amb L’arc de Sant Martí a Samil fins el 2012 amb Els gats de Montse, passant per paisatges del Marroc, Tunísia, Itàlia, Grècia i Malta. És cert que hi ha obres no datades que podrien estar fetes al marge d’aquesta cronologia. Els secrets bolcats en quaderns íntims i plens d’esbossos de vida, es tornen alenades i veuetes de colors que confessen rememoracions de passejades, abraçades i més. La generositat de la memòria, i també la severitat de la seua reserva i triatge, acull tantes paraules de Joan Vinyoli: “és tan intens el sentiment d’intemporalitat i a la vegada tan viva la consciència de no poder penetrar més en l’encís i travessar la frontera entre el visible i l’invisible, que n’envaeix una profunda nostàlgia”. Aquest intens sentiment que fa pensar en atzucacs, es desfà dels límits foscos i es torna colorit i plaent. Sense caure en pleonasmes, casos extrems d’aquesta experiència són les aquarel·les Petjades (1998) i La peixera a l’Hotel Suècia (2001).

Ambdues aquarel·les commocionen la màgica unió de l’aigua amb la terra present també a les altres 77 obres exposades. En primer lloc, les petjades en la sorra que l’aigua de la mar ompli amb la seua sal abans d’esborrar-les; és com quan mor un poeta que es trenca tan d’amor; i, a sota les petjades, un provisional dibuix amb grafit insinua que, finalment, pel pes de totes les petjades i pel seu esborrat a elles se’ls atorga la ingravidesa dels astres. La tensió interna de Petjades és d’avantguarda i es podria dir en francès, ho té tot de Ceci n'est pas une pipede René Magritte. Ara bé, la línia d’interpretació metatextual seria la cançó Penèlope d’Esparta on Bonet diu: “Camins equivocats i ferestes batalles et fan canviar l’amor”. Perquè calgué oblidar l’oblit amb la intenció de tornar a l’altra llar, aquella que la cantant va dibuixar per unir després la imatge al seu nom i, tot plegat, deixar-ho reposar exactament en l’espai blanc del remitent de tantes cartes que arreu del món s’han rebut de la seua part. La seua discografia és com l’epistolari de l’amor, de la lluita per la llibertat i pel clam de vida.

En segon lloc, en l’aquarel·la La peixera a l’Hotel Suècia els peus que s’introduïen en la platja com un secret, com que ja es van tornar ingràvids, s’enlairen en la memòria del temps i representen un busseig de peixos de colors que van amunt i avall per l’aigua mentre dibuixen invisibles petjades com de cos que s’enrotlla en el sòcol abismal i silenciós de la peixera, com si aquest i ací aparegueren l’origen i la infantesa als quals es desitja tornar constantment per acariciar el dolç ventre matern. La veu de Bonet i els colors de les seues obres testimonien que es pensa amb el cor que es té, o com poetitza Josep Felip Pellicer i Santiago en Illa d’aigua, aquesta experiència és una assumpció: “tinc por de prendre el vol sense tu […] papallones sense colors / ales fràgils / transparents / ens emmirallarem en elles / efímers” (2022, Espirelius). Aquest poderós plec del temps, tan intens en aquetes aquarel·les, ajuda a escoltar i acariciar obres que travessen màgics i il·limitats indrets constitutius de l’ànima de Bonet i de la seua música.

79 obres

Tot és 79 obres. 79 petjades de terra i d’aigua? Seran 79 voltes al sol? La Penèlope de Bonet toca amb els seus llavis els principals indicis de l’art que recull la biografia mitològica de Mnemòsine, que va covar cada inspiració artística. Continua vigent la discussió clandestina sobre quina va ser la seua relació amb la carn del temps i amb la intuïció d’allò immemorial. Ací es generen els vans arguments a favor i en contra de si Mnemòsine posseïa, o no, una clepsidra que es cloïa i descloïa afectant a voluntat pròpia el gruix del temps. La reducció de les possibilitats interpretatives d’aquest assumpte no pot dur-se a terme sense empobrir l’experiència de viure que es relata a La veu a la mà. Per més temps, que mai es separe l’aigua de la terra. Que com les sibil·les es perdure contemplant els colors de la clepsidra, de les profecies que el temps vessa. Després de la flama dels mots, les cendres es fan imatges. La part del foc està en la cançó No trobaràs la mar, destinada a qui perd la seua millor part, a qui li se’n fuig allò viu que deixa eixugar, morir.

Es perpetuarà el quadern, el viatge, entre ametllers i oliveres, palmeres, flors i bosquets de Bonet habitats pels bestiaris de secà, gats i els ratolins (ací també cal pensar en Henri Matisse, Les Poissons rouges i en Chat aux poissons rouges) i d’altres petites i suaus bèsties d’aigua com els peixos aquarel·lats. És l’esplèndid instant en que s’obri la transparent sinuositat que manca de contorns i s’amara de la veu de la cantant, dels batecs i dels nervis, i en ell s’endinsa el fil del cabdell d’una vida feta de cabdells de vides. Dir-ho és com passar la mà pels cabells estimats.

A l’exposició La veu a la mà de Maria del Mar Bonet s’escolta part del seu llibre Secreta veu (1987, Empúries) dedicat a son pare i a sa mare: “A Joan Bonet i Mercè Verdaguer, que em varen ensenyar a jugar amb els colors i les paraules”. Per Maria del Mar Bonet, al Museu de Belles Arts de Xàtiva, es pot optar per ser Orfeu o Eurídice. Finalment, les aigües obertes de bat a bat, menys silencioses, ho contaran perquè la clepsidra de Mnemòsine es clou i desclou transformant el temps en els més preciosos indrets de cada vida. Perquè la secreta veu de La veu a la mà s’hissa com és dit per Joan Vinyoli: “Secreta veu, inunda’m, sobrepassa’m, cant absolut, arrenca’m del silenci. Estret espai soc jo, gerra curulla d’espessa mel, em vesso, clarifica’m”. Noves cançons i infinites gradacions de sons i de colors, més plaer i tantíssims immensos gaudis de tants estils estan encara per vindre per a tots des del cos de Maria del Mar Bonet.