Blai Bellver i l'origen de les Falles a Xàtiva: una sàtira sobre el matrimoni prohibida per la censura

Sense Bellver, Xàtiva mai hi hauria tingut falles. Blas Julian Ramon Bellver Tomás, conegut en els nostres temps com a Blai, va ser un empresari de la cultura, promotor del valencià, i dels primers cadafals i llibrets de la festa més important dels valencians. Invoquem hui el seu esperit per contar la història de una triologia que s’inicià poc temps abans que la Revolució Gloriosa enderrocara a la reina Isabel II, i entrebancara per un temps la relació dels Borbons amb el Regne d’Espanya, i de pas enfonsara l’esperit faller començat per Blai Bellver, com a conseqüència de fer sàtira sobre el matrimoni.

Abans que li vinguera al cap al senyor Bellver la idea de fer falles, Blai va esdevindre en impressor de llibres i diaris. Va ser també precursor del periodisme i del valencianisme polític. Plantà la primera falla de Xàtiva a 1865, sota el lema de la Peixca de l’Aladroch. Va ser una manifestació de cultura popular, aliena al poder, i que buscava -a través d’un cadafal- fer crítica humorística dels costums i normes socials per mitjà de la sàtira en vers, en una època en què, com ara, la gent estava prou cremada amb la classe política, per culpa d’una monarquia que havia institucionalitzat la corrupció, el nepotisme, i on Isabel II donava una nefasta imatge en envoltar-se del pare Claret, sor Patrocinio, i un munt d’amants, que desprestigaven el sagrat vincle del matrimoni.

La falla utilitzava la pesca, per a parlar de forma burlesca, de l’enamorament, la fase prèvia del matrimoni. Els xics eren els peixos que anaven a ser capturats per les xiques, que desenvolupaven diverses estratègies per atrapar-los. El contingut de la falla va ser difós en valencià mitjançant un full imprés. En aquell context de crisi política, la Peixca de l’Aladroch va tindre tant d’èxit, que a l’any següent, Bellver projectà alçar un altra falla inspirada en tot un poemari, on es dedicava a denunciar el deliciós i enganyador camí que conduïa cap a l’altar, una volta que els aladrocs mossegaven els hams de la seducció.

L’obra de La Creu del Matrimoni esdevenia un cant a la misogínia en tindre l’objectiu d’alertar als homens dels perills de les dones, de les quals sembla que l’infern estava ple. Fer aquella sàtira d’un sagrament com el matrimoni va afonar el món de les falles, el segon any de vida. L’arquebisbe de València va censurar el llibret, va exigir el segrest de l’edició, i no va permetre que la falla eixira al carrer. Es va despatxar a gust contra aquest, el qual anava en contra del “recato, pudor, la moralidad, la decencia, del respeto a la mujer”, i incitava a la “impureza, a la lascivia, fomenta la desconfianza, y aleja al hombre de cumplir con el matrimonio”. I damunt es pretenia “obsequiar al patriarca San José, esposo de María Santísima, con una representación de tan repugnante naturaleza”.

Tots els rectors de la diòcesi van rebre l’orde de repetir des del púlpit en missa de Sant Josep, la condemna contra la Creu del Matrimoni, i van pressionar a les autoritats militars perquè impediren la plantà de la falla, en les festes de març de 1866, així com la retirada de tots els llibrets explicatius que estigueren en circulació, o a punt d’eixir de la impremta de Blai Bellver.

Allò va significar la fi del món faller en el moment del seu naixement. Malgrat el fracàs, a l’any de 1867, Bellver va poder completar la trilogia iniciada amb la Peixca de l’Aladroc i la Creu del Matrimoni, amb Eclipses del matrimoni, la qual tampoc va esdevindre falla. Moment què el terratinent del carrer Montcada, Antonio Chocomeli García, encetava el càrrec d’alcalde. Un home isabelí, monàrquic, conservador, i catòlic, tot just el contrari que Bellver, republicà, progressista i anticlerical, que no va dubtar en recolzar una possible defenestració de la reina, com única alternativa possible per a recuperar la llibertat de la festa, tot el contrari que Chocomeli, que va jurar “ardiente e inquebrantable adhesión a Vuestra Majestad, augusta familia y a la institución que nos rige”.

Un atac "intolerable"

Si a Antonio Chocomeli, com a representant de la tancada societat xativina, li va resultar del tot intolerable la Creu del Matrimoni, que considerava a la dona com una càrrega i un ésser immoral, ple de vicis, pitjor va ser el colofó de la saga, Eclipses del Matrimonio, la qual no va veure la llum ni tan sols en forma del llibret. Un cadafal projectat per a l’any 1867, just l’any que començava Antonio a estrenar-se com alcalde. L’atac de les falles al sagrament del matrimoni, li va resultar intolerable, i més quan tenia huit germanes que havia casat per l’església

Eclipses del matrimoni era un opuscle de dotze pàgines, on Bellver alternava prosa i vers, en valencià i castellà. A través de quatre escenes intentava narrar el procés de degradació del matrimoni. Primer lluna plena de mel i felicitat màxima, després lluna minvada a causa de la indiferència que s’apodera de la relació, després eclipse parcial amb les primeres infidelitats de la dona, i per últim eclipse total, amb l’adulteri, que trencava amb el sagrat vincle de la fidelitat proposada pel sagrament catòlic, tot el que a més, constituïa una completa indirecta contra la vida dissoluta de la reina.

Bellver apel.là a la caritat i tolerància amb la intenció que li deixaren plantar aquell any, el que no li havien deixat alçar l’anterior, per culpa en la seua opinió, d’hipòcrites, intolerants i fanàtics, i buscava el suport de bons cristians per ajudar-lo a fer un cadafal del llibret. No ho va aconseguir. Les falles haurian d’esperar un llarg hivern per tornar a ser plantades. Bellver va fer-se Voluntari de la Llibertat, participant en la revolució que destronà a la reina Isabel II d’Espanya, i a Antonio Chocomeli, de l’alcaldia de Xàtiva, però mai més va plantar una falla. Però va ser profètic en demostrar que el matrimoni no era sinònim d’amor etern, i que podia esdevindre en una pesada càrrega, quan no en un infern, en un temps que no existia el divorci.