El repetidor de la Llosa de Ranes: història d'una antena de TVE

Corria abril de 1979 quan Xàtiva encetava el camí cap a la democratització dels ajuntaments amb la victòria del PSOE a les eleccions municipals, seguida molt a prop per la UCD, i tenint com a representats testimonials a Socialistes Independents i al Partit Comunista. Xàtiva preludiava el que anava a passar a les eleccions de 1982, però mentrestant la UCD de Suárez continuava amb el poder en el panorama nacional.

Entre el 1977 i 1979, sota l’alcaldia de Miguel Cuadrado, orgullós per l’esperit de ciutadania demostrat durant les eleccions nacionals, fent un ús pacífic del dret al vot, els xativins van voler també fer valdre les seues llibertats, i ompliren de sol.licituds la Casa Consistorial en espera de l’organització d’uns comicis municipals. Ara, l’anhelada democràcia encetada amb la constitució de 1978 portava a la naixent societat civil a demanar moltes coses, com la recuperació del nom de Xàtiva, l’adhesió a l’Estatut d’autonomia, un col.legi per a diversitat funcional, guarderies públiques, la creació d'associacions de veïns i culturals, o fins i tot, reclamar el dret de veure la televisió amb nitidesa. Serà aquest el dret que hui analitzarem, aprofitant la propera celebració de la romeria a l’ermita de Santa Anna en la Llosa de Ranes. El nou alcalde, Manolo Casesnoves, jurà el càrrec un 19 d’abril de 1979, i en el seu duscurs d’investidura es va comprometre, entre altres coses, a ”trabajar singularmente en favor de los que por su condición humilde no han sido oídos en sus justas demandas".

Una de les moltíssimes justes demandes era veure la televisió amb condicions. Però no per poder gaudir dels discursos de Suárez, sinó perquè factors tècnics d’unes telecomunicacions encara en procés evolutiu, havien impedit seguir per exemple l’evolució d’Espanya en la Copa del món de futbol de 1978. Deficiències en el so, la imatge o la impossibilitat de fer emissions en directe des de la llunyana Argentina, va frustar a molts aficionats, i a molts polítics de la Transició, en pensar que la televisió podia ser un magnífic instrument per aconseguir la cohesió nacional, i tal volta impulsar la consciència democratitzadora.

En sessió plenària del 5 novembre, l’equip de govern es va fer ressò del fervor popular plantejant la necessitat d’instal.lar un nou repetidor de TVE amb caràcter comarcal en lloc indeterminat, el qual vinguera a substituir el del castell, del tot insuficient, i que ocasionava que la qualitat de les imatges fora prou dolenta. Es volia aprofitar el procés de desplegament d’antenes, centres emissors i repetidors, que TVE havia impulsat per salvar la complicada orografia d’un país que entrebancava la qualitat del senyal en molts punts de la geografia nacional, com el cas de la comarca de la Costera, una cobertura que s’havia complicat encara més amb la incorporació d’un segon canal de TVE, que obligava a millorar i ampliar la connexió. El mundial del 78 agreujà els problemes de recepció de imatges, davant l’altíssima demanda que començaven a tindre aquesta mena d’esdeveniments esportius fins al dia de hui.

A inicis de desembre de 1979, les forces majoritàries del consitori es barallaven en la questió de quins havien de ser els símbols identificatius dels valencians, però mostraren un total acord per atraure una megaantena de TVE. El consitori de Xàtiva li va fer una curiosa petició al de la Llosa. Si cedien un espai al seu terme per a alçar-la, a canvi,  la capital de la Costera li donaria la titularitat de l’ermita de Santa Anna, llavors propietat del consistorí xativí. La resposta va ser afirmativa sempre que s’especificara en les condicions de l’acord que l’antena havia de ser batejada amb el nom de “Repetidor Comarcal de la Llosa de Ranes”. De seguida l’alcalde de Xàtiva i altres membres del consistori viatjaren a Madrid a entrevistar-se amb el director general de TVE, que va prometre que en tres mesos s’alçaria la nova antena.

Arribats de nou a Xàtiva, es va debatre el plec de les condicions per a dur a terme la permuta. Un temps difícils per a Xàtiva, on dreta i esquerra s’enfronten en la guerra de les banderes, on es discutix perquè ha d’onejar al balcó de l’ajuntament la senyera quadribarrada sense franja blava, o perquè ha de sonar la muixeranga en els actes commemoratius de la crema de Xàtiva. Temps en que hi ha molt d’enfrontament polític en la questió de com integrar la realitat valenciana en l’estatut d’autonomia que s’esta gestant.

Uns temps que es conreen les llavors de la imatge actual de la ciutat amb l’aplicació d’un nou plà general d’ordenació urbana que respectara el patrimoni històric de Xàtiva, i la reconciliara amb el seu passat fent que el criteri conservacionista de recuperació dels edificis antics s’imposara al funcionalista, típic del franquisme, on la necessitat de la construcció d'habitatges o edificis públics justificava l’enderrocament d’edificis amb història en nom de la utilitat pública. Uns dies en què es va salvar de l’enderrocament el Palau d’Alarcó i l’església de Sant Francesc, i es va aconseguir iniciar a tots dos els tràmits de declaració com a conjunt històric-artístic, amb dotació d’una utilitat pública com a jutjat i lloc de culte catòlic.

Debat i confrontació que s’acabà en aquella questió que interessava a tothom. Veure la tele amb nitidesa era una questió d’interés general on per una volta, dretes i esquerres arribaren a un acord, com la de lluitar per la recuperación de patrimoni urbà. Es negocien les condicions de permuta i l’Ajuntament de Barxeta també va oferir el seu terme municipal per a ubicar el repetidor, la qual es va desestimar.

Cessió ermita

A les acaballes del gener de 1980, s’acordava comunicar a l’Ajuntament de la Llosa de Ranes l’acceptació de la cessió del domini de l’ermita sota dues condicions. La seua restauración i recuperació en 10 anys, i si no es complia, Xàtiva recuperaria la propietat de l’ermita, a més de la cessió d’una superficie de terreny apta i suficient per a localitzar el repetidor comarcal de televisió en un punt alt del seu terme municipal. Només una minoria de regidors va estar en contra, ja que s’estava utilitzant el patrimoni de Xàtiva com a moneda de canvi, sense tindre present l’opinió d’un poble, malgrat que a molts no els hauria importat gens enderrocar l’ermita per plantar l’antena en nom del progrés. Afortunadament, no va ser així.