La huelga educativa deja seguimientos de hasta el 100 % en centros de Ontinyent

Companyes, companys:

Hui anem a la vaga indefinida. Fa 38 anys - des del 1988 - que el professorat no ens plantàvem i aturàvem indefinidament les classes davant una Administració que retalla, que abusa, que redistribueix al seu criteri –  injust i interessat - els recursos de tots i totes; que manipula l’opinió pública, intentant enfrontar-nos amb les famílies per a les quals treballem tots els dies; i que  com a docents ens menysprea, ens insulta i ens intenta dividir convertint un problema estructural de l’Administració en un dilema moral del professorat, de si avaluem o deixem d’avaluar. I tot això perquè segurament el nostre és un dels pocs sectors, junt amb la sanitat i serveis socials, que els queda per privatitzar, per fer els seus negocis.

Ens hem constituït en assemblea als centres i a les comarques, hem debatut i hem decidit. Ens hem constituït en una xarxa de poder des de cada centre, fent costat als sindicats, als qui, per tant, exigirem fermesa i unitat en la negociació de les nostres demandes i reivindicacions. 

Hem preparat un munt d’accions per donar suport a una vaga indefinida que comença hui, però que no sabem quan acabarà: tancaments, piquets, casserolades, batucades, manifestos, concentracions, assemblees, xarrades, cartells, pancartes i mems, fins i tot soterraments fingits de l’educació pública, concerts, pòdcasts i videoclips. Com deia el nostre poeta, Estellés, estem units, i som alegres i combatius. 

Som, doncs, un col·lectiu organitzat; no un gest simbòlic o una protesta aïllada. Som treballadors i treballadores autoorganitzats decidits a sostindre una lluita – llarga, si cal - per aconseguir millores reals i posar fre a la degradació del sistema educatiu públic del País Valencià. Un sistema que moltes vegades només se sosté pel treball invisible dels docents, per la comprensió de les famílies i – no els oblidem – per la col·laboració dels iaios i iaies que quan haurien d’estar descansant del treball de tota una vida,  es presenten cada dia a les portes de les nostres escoles acompanyant els seus nets i netes, substituint la figura de mares i pares que pateixen horaris abusius i antiinfantils.

Per això, exigim a la Conselleria d’Educació les reivindicacions de sempre. Però potser amb la diferència que mai fins ara havíem estat tan decidits i ben organitzats com per aconseguir-ho d’una vegada per totes: 

- la reducció de ràtios i la desmassificació de les aules per poder atendre el nostre alumnat com es mereix, i com els garanteix la normativa d’inclusió educativa;

- la incorporació de professorat de suport i rapidesa en la substitució de les baixes i permissos; 

- la recuperació d’un model lingüístic que garantisca la competència plurilingüe i la cohesió social amb el valencià – és a dir, el català – com a llengua de qualitat educativa; 

- la reducció d’una burocràcia que ens ofega i que ofega les nostres directives, impedint-los massa vegades estar al costat del professorat en els problemes de cada dia;

edificis dignes, segurs i sense barracots prefabricats; 

- condicions ambientals  adequades tot l’any a tots els centres; 

- i la recuperació del poder adquisitiu d’un professorat amb el salari congelat des de fa dos dècades. 

Aquest és el nostre horitzó com a docents. Les mestres i les professores que pararen el 1988 durant 21 dies de vaga arrancaren al carrer conquestes que hui donem per fetes, per indiscutibles, per suposades; però que llavors eren el seu horitzó: com la jornada setmanal de 37 hores i mitja; l’escolarització dels infants de tres anys; o els sexennis. 

Ara ens toca a nosaltres. Les nostres reivindicacions són l’horitzó per als docents i l’alumnat de les pròximes generacions. Comencem a caminar cap a eixe horitzó que ens hem donat: cap a la dignificació del treball docent i de les condicions d’aprenentatge de l’alumnat de les properes dècades. Un camí que no es pot acabar amb les concessions que ja comencen a oferir-nos, però que no canvien el sistema, que no canvien res. I molt menys s’ha d’acabar comprant-nos amb un grapat d’euros, quan no almoina.  

Per això, als companys i companyes que hui heu acudit als centres, us diem: afegiu-vos a la vaga; vos estem esperant. No us quedeu al marge, perquè junts i juntes tindrem més força per enfortir les assemblees i xarxes  que estem construint davant una Administració indiferent i fins i tot hostil amb el benestar de la comunitat educativa. No els seguiu el joc; no els compreu el discurs del dilema moral davant un problema sistèmic, estructural. 

A les famílies us diem que aquesta vaga també és per vosaltres, pels vostres fills i filles. Nosaltres també sóm famílies. El dret a l’educació és fonamental. Però sense recursos i les condicions adequades, l’aprenentatge i la convivència es fa difícil, de vegades impossible. Famílies: no els compreu el relat; no us deixeu enganyar. I recordeu els missatges que Feijóo enviava a Mazón la nit de la dana: “Lleva la iniciativa de la comunicación... Es la clave”, li deia. Més clar, aigua. No els importen els fets ni la veritat. Només volen guanyar el relat abans que la realitat dels centres arribe a les famílies. Propaganda i mentides. Són els hereus de Mazón, els substituts de Rovira, socis i presoners de la ultradreta. No us els cregueu. 

I a vosaltres, els que hui esteu ací, al peu del canó, no defalliu. Aguanten. Intentaran comprar-nos, intentaran cansar-nos,  intentaran dividir-nos i enfrontar-nos, intentaran comprar silencis i sembrar pors, dubtes. L’embranzida esdevindrà desmobilització per moments, cansament, resignació. Però aquesta, com la de 1988, és una lluita llarga, de fons, estructural, contra buròcrates que perdran la seua feina si no la compleixen amb eficàcia. Són això i res més que això. Burocràtes. No són monstres extraordinaris. No els regalarem eixa grandesa. Per això, companyes i companys,  hem de caminar junts amb pas ferm i el cap dret, solidàriament, pacíficament , alegrement, recolzant-nos les unes als altres en els moments en què el dubte ens faça trontollar. Sense perdre de vista eixe horitzó de desmassificació d’aules, recursos adequats i condicions laborals dignes que ens hem traçat. 

Pels docents de les pròximes dècades.

Per l’alumnat que vindrà.

Perquè els centres no esdevinguen magatzems ni aparcaments de xiquets i xiquetes.

Perquè educar no siga resistir cada dia. 

Anem-nos-en ara a València. Anem-nos-en alegres i combatius. Anem-nos-en a la vaga indefinida!