L'efímera desaparició de Xàtiva a juny de 1707

Arribat el mes de juny, cal rememorar la fatídica data símbol de la mort de Xàtiva. Enguany complim 319 anys de la temporal desaparició de la ciutat del mapa del Regne de València. Recordarem hui els fets i cronologia d’aquella desfeta. Tot va començar un 25 d’abril de 1707 amb la batalla d’Almansa. Buenaventura Ligli va pintar un quadre per encàrrec dels vencedors, on definia aquell fet com “batalla que se dio que en los campos de Almansa por las armas de las Dos Coronas contra las de los portugueses, ingleses y holandeses el día 25 de abril de 1707” . Si la història l’escriuen els que guanyen, l’objectiu del famós quadre va ser la glorificar la victòria de l’exèrcit borbònic, i del principal mariscal de Felip V, James Fitz-Stuart, duc de Berwick.

Un quadre que s’interpreta com a símbol de la pèrdua dels furs valencians, quan més bé s'hauria d'entendre com conseqüència d’una guerra imperialista, on les grans potències d’Europa lluitaven per repartir-se territoris i àrees d'influència, sense importar el sofriment dels pobles, com el de Xàtiva, que va cometre l’errada de resistir quan tot estava perdut. Es lluitava per interessos dinàstics dels reis, no per drets dels pobles.

La negativa a claudicar va provocar que el mariscal Berwick enviara al seu tinent general, Claude François Pierre Bidal, caballero d’Asfeld, a doblegar la inesperada resistència de Xàtiva. Després de la conquesta, un 22 de maig, va enviar informes molt negatius a Madrid queixant-se per les baixes ocasionades, i demanava per a la Segona Ciutat del Regne un càstic exemplar. per “mantenerse firme hasta la última gota de su sangre”.Encara que a ell li importara més la sang del seus soldats, que la de la gent innocent assassinada.

I aquest arribà un 17 de juny en forma d’edicte. «La obstinada rebeldía con que hasta los términos de la desesperación resistieron la entrada de mis armas los vecinos de la ciudad de Játiva, para hacer irremisible el crimen de su perjura infidelidad desatendiendo la benignidad con que repetidas veces les flanqueé el perdón, utilicé mi justicia a mandarla arruinar para extinguir su memoria, como se ejecutó para castigo de su obstinación, y escarmiento de los que intentaran seguir su mismo error»

El 19 de juny va començar l’incendi, però d’una forma moderada. Seguint al frare Castañeda : “…las ponían fuego, más por ceremonia que en cumplimiento de la Real Ordenanza, que con intención de su ruina, sólo prendió el fuego en los techos, dejando buenas las paredes”. Aquest religiós volia escriure la història del seu convent, i dedicà un dels capítols a analitza, i va redactar sense voler el primer exercici de memòria de la història de Xàtiva, reconstruint el que va ocórrer aquell fatídic dia, seguint el fil conductor de les entrevistes realitzades a tots els religiosos més majors, testimonis indirectes d’allò que havien sentit contar. I ho va escriure en un manuscrit d’uns 32 fulls que no va publicar en vida.

Fins a 1922, no va veure la llum íntegrament gràcies al treball de Ventura Pasqual i Beltrán, el qual apunta:“como el padre Carlos Castañeda había nacido en 1740 y había podido conversar con algunos religiosos que moraban en aquel convento al ocurrir la invasión de las tropas de Felipe V y con muchos de sus compatricios que presenciaron el incendio de Játiva en aquella época, la mencionada historia tiene una autoridad indiscutible”.

Tant guanyadors com perdedors, foren maulets o botiflers, suplicaren per la suspensió del decret d’extermini, però no va servir de res, i a poc a poc, molts xativins emigraren cap altres ciutats. A l’estiu del 1707, només quedaren a Xàtiva alguns rectors, i molts soldats ferits a la “caza de tesoros”,segons els testimonis recollits per Castañeda. Volien compensacions materials per haver arriscat la vida en defensa de la causa felipista, i molts forasters dels pobles de la rodalia, aprofitaven la conjuntura per a fer-se amb fusta, mobiliari domèstic, o materials de tota mena, propietat dels xativins expulsats de la seua llar. I en ple saqueig, la desgràcia dels ara socarrats, que no cremats, es va estendre al conjunt del Regne de València, en publicar-se un 29 de juny de 1707, el decret pel qual s’abolien els furs, a causa de rebel.lió d’aquell regne contra la causa borbònica, i on ara la llei vindria dictada des de Castella. La revenga continuava i donava lloc al naixement d’Espanya, seguint l’organització de l’absolutisme francés.

El 29 de novembre de 1707, Felip V va posar fi a l’extermini de Xàtiva, gràcies a la mediació de Melchor de Macanaz, que va convéncer al rei absolut perquè transformara Xàtiva, en la nova colonia de San Felipe, una ciutat pròspera que podria donar molts diners a la monarquia si es fomentava la seua recuperació econòmica, i a més podia servir de residència definitiva per a soldats inhàbils per al combat. A falta de pensió de jubilació, tindrien sostre i manutenció pagada fins la resta dels seus dies.

A poc a poc, molts xativins tornaren a la seua llar, i San Felipe va esdevindre en un pastís a repartir entre els botiflers, i Macanaz va ser durant molt de temps, el salvador de la ciutat, i “juez privativo de confiscaciones de bienes rebeldes de esta ciudad y del Reino de València”. Curiosament a 1917, alguns pensaven a Xàtiva que, 210 anys després, Macanaz mereixia actes per honrar la seua memòria, i fins i tot es va postular rotular un carrer a Xàtiva, amb el seu nom. Ventura Pasqual, per contra, va escriure que “después del odioso Felipe V, no hay otro más execrable para todo buen setabense que el de Melchor de Macanaz”. I és que els fets són interpretables des del present, i Macanaz té carrers dedicats a altres poblacions, i ens agrade o no, San Felipe va salvar a Xàtiva fins a 1812, moment en què, Joaquin Lorenzo Villanueva, va recuperar temporalment el nom de la ciutat, fins que un altre borbó tornara de nou a l’aboslutisme, i a reviscolar el nom de San Felipe, i és que Xàtiva, amb els reis, ha tingut molta mala sort.