Les mai aconhortades perspectives de la realitat

L’exposició d’Equipo Crónica desplegada a la ciutat de Xàtiva s’anomena Crònica d’un temps i està arribant a la seua fi després d’haver testimoniat el pas de la primavera a l’estiu i d’haver superat la xifra de 14.000 visites. Així, Crònica d’un temps s’ha convertit en un esdeveniment extraordinari, una fita rellevant que es situa a l’alçada de l’atenció que reben les exposicions que hi ha als espais d’art contemporani més emblemàtics del País Valencià.

El què ha succeït a Xàtiva amb les obres de l’Equipo Crónica comparteix protagonisme amb localitzacions referents de l’art i de l’activitat museística com són l’EACC (Espai d’Art Contemporani de Castelló), que llueix l’obra d’Abdelkader Benchamma sota el titular “L’horitzó d’esdeveniments”; l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern), que exhibeix el nodrit fons del què disposa i les seleccions del qual resulten ser sempre absolutament fascinants, i ara alhora permet disfrutar de les exposicions temporals de Cristina de Middel, Apoteosis Now, i la de Tania Candini, Radix, a més de les constants de Julio González o dels Pinazo; i el MACA (Museu d’Art Contemporani d’Alacant), que mostra l’exquisida col·lecció d’art del segle XX, on destaca l’obra de Juana Francés i les activitats que en torn d’ella s’organitzen.

Doncs bé, d’entre les propostes relacionades amb els museus, i reconeixent la preciositat arquitectònica de cadascun dels tres centres esmentats, resulta ser que, des de la capital de la Costera, Crònica d’un temps s’uneix a estes iniciatives i despunta entre elles aconseguint surar també respecte de la mostra Altres que hi ha instal·lada a la Sala Municipal d’Exposicions de l’Ajuntament de València amb la pretensió de rescatar aquella activitat que es va anomenar Els altres 75 anys de pintura valenciana de l’any 1976. I això que d’Altres no pot dir-se que és supèrflua o que no és interessant, ja que la iniciativa és ben atractiva i a més a més presenta obres de, per exemple, l’esmentada Juana Francés, Javier Calvo, Jordi Teixidor, Hernández Mompó, Artur Heras, Rosa Torres, Antoni Miró, Anzo, Arcadi Blasco i de Juan Genovés, de qui està la inesgotable El abrazo (1976).

Crònica d’un temps és, a Xàtiva, una exposició i a la vegada un recorregut històric, perquè literalment l’exposició és ella mateixa un itinerari que esdevé decisiu per prendre consciència i comprendre una part significativa de la història contemporània d’Espanya. L’exposició està ubicada en dos espais. El primer és l’antic Convent de Sant Domènec (s. XIII i XIV) d’arquitectura gòtica amb arcs de diafragma, que reuneix les obres d’Equipo Crónica que configuren una mena de laboratori d’idees que apropen al procés creatiu de Manuel Valdés i Rafael Solbes. Estan les obres Bolas y cilindros (1977), Los monstruos (que pren com punt de partida Masacre en Corea que Picasso va pintar en 1951 i que al seu torn recreava Fusilamientos del tres de mayo, de Goya), Roturas I, Arroyo y Casas en la plaza, Ma Jolie, Fútbol, Restaurante, Picnic torero i Manifestación (1967), que és una de les primers obres d’Equipo Crónica que relaciona directament el llenguatge pictòric amb els mitjans de comunicació de masses i amb la propaganda i la cultura visual del franquisme tardà a través d’una escena de repressiópolicial. Finalment, a Sant Domènec es pot veure Espectador de espectadores (1972), obra que estableix una cadena infinita de mirades i percepcions creuades, joc inconclús de perspectives, obra que va formar part de l’avantguardista activitat Encuentros de Pamplona que va tindre lloc entre el 26 de juny el 3 de juliol de 1972 i que va ser considerat referent de l’art experimental en Espanya front a la tradició conservadora i catòlica en un ambient marcat per les tensions polítiques i socials dels darrers anys de la dictadura. Són deu obres les que s’exposen en este primer espai, i són les dues últimes obres esmentades, i Los monstruos, les tres obres que poden destacar-se per fer un comentari que fonamente una altra manera d’entendre que l’exposició s’haja hagut de situar dividida en dos espais separats.

Des de l’alçada de Sant Domènec es veu el carrer lluny, a sota, i les representacions d’Equipo Crónica dintre es resisteixen i no es tornen diminutes ni es perden en els metres d’alçada de parets on acaben integrant-se per exhortar el púbic a fer la crònica de la seua realitat actual, del seu món, del seu dia a dia, perquè hi ha, és evident, les mai aconhortades perspectives de la realitat que fugen del discurs únic i omniscient. Dintre de Sant Domènec, una obra que no és d’Equipo Crónica i que representa un cos masculí cap en avall, com un altre Felip V, travessa l’edifici amb la inscripció semi oculta: “Sura com el desig”, i l’anotació: “L’art és màgia alliberada de la mentida de ser veritat” del filòsof Th. Adorno, de l’Escola de Frankfurt.

El segon espai on està ubicada Crònica d’un temps és la Casa de l’Ensenyança, on hi ha obres d’Equipo Crónica agrupades en cinc seccions: a) Del barroc a l’art pop; b) Abstracció; c) Fotografia i cinema; d) Cubisme i costumisme; e) Gràfica. En este espai es sumen 32 obres, més a banda els dissenys de cobertes de llibres i de revistes o d’exemplars de la col·lecció d’art Cimal. Així, una vegada conegudes les dues seccions de l’exposició, s’arriba a saber que en el laboratori d’idees que es couen en les obres d’Equipo Crónica a Sant Domènec, una de les idees principal és la de voler contar el combat que va haver contra la repressió franquista, com està a les obres de la Casa de l’Ensenyança. Donada la riquesa estètica i intel·lectual dels components d’Equipo Crònica, Valdés i Solbes, la línia que cal destacar és la de la crítica política vers la dictadura, com suggeria Tomàs Llorens en el catàleg de l’exposició dissenyada ad hoc per inaugurar la Sala d’Exposicions Josep Renau l’any 1977 a València. Llorens presentava Equipo Crónica referint-se a l’any 1939 com el del “l’aïllament en el qual s’enfonsà el territori de l’estat espanyol cobrí València amb el mant de la més negra nit cultural”.

Fou a finals de la primavera de 1964 quan Valdés i Solbes van muntar junts la seua primera exposició, España libre. La idea principal que venia assolint-se era la del fer memòria històrica per no oblidar la violència, els afusellaments i proclamar una crítica consistent enfront de la repressió agressiva que s’havia iniciat ja abans, el 17 de juliol de 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Valdés i Solbes presentarien obra fins 1981, quan Equipo Crónica va deixar de produir, per així dir-ho, l’art pop èpic propi. D’altra banda, només nomenar com complementari d’aquesta plural postura artística d’Equipo Crónica davant la dictadura, a Jordi Ballester i Joan Cardells, que van crear Equipo Realitat i van estiar actius entre 1966 i 1976 fent una original tasca interpretativa i crítica; per citar una obra d’ells, s’escull La divina proporció.

Que l’exposició Crònica d’un temps estiga ubicada en dos espais de la ciutat, l’antic Convent de Sant Domènec i la Casa de l’Ensenyança, espais ben senyalitzats al croquis del desplegable xicotet que es lliura als visitants, implica que l’exposició fa referència també a dos moments històrics que s’estenen fins conceptuar-se en una interpretació que destaca dues dates: l’actual i la de la sortida de la dictadura i el pas a la democràcia. Entre les dates, es fa mediar un passeig d’uns cinc-cents metres aproximadament, o d’uns cinc minuts, i de molta història. Limitant-se a dos punts concrets i més recents, el recorregut per l’exterior dels murs on estan els quadres d’Equipo Crónica permet incloure dues escultures que no són de Valdés i Solbes. Les escultures estan instal·lades cadascuna davant de l’accés principal dels dos espais de Crònica d’un temps. L’escultura que hi ha davant de Sant Domènec és Cercle berninià,d’Alfaro, i s’ha instal·lat en eixe indret després d’haver estat retirada del pati gòtic del Palau de la Generalitat de València.

D’altra banda, davant de la Casa de l’Ensenyança està l’escultura que Alfredo Moral va preparar en 2018 per retre homenatge a les persones exiliades i exercir la Memòria Democràtica per a les persones deportades al camp de concentració nazi de Mauthausen. L’escultura representa la ruptura de les vides de huit persones joves de Xàtiva que van deixar famílies i amistats perquè pensaven que la única resposta vàlida era la defensa de la llibertat contra el feixisme. “Es pretén així mantenir viu el record de les víctimes, alertar contra el feixisme i instar a les societats democràtiques a posar els mitjans necessaris perquè mai més es torne a repetir la barbàrie nazi”.

El recorregut entre els dos espais de l’exposició, les incisions de més realitat en Crònica d’un temps vol dir també que hi ha una interrupció en el missatge emès per l’obra d’Equipo Crónica, que hi ha una escletxa que obri l’espai museístic a un altre espai públic, el carrer, la història, i així es permet que l’espectador puga fer-se càrrec del missatge de l’exposició, però sense que siga un missatge total o omniscient, sinó parcial. És una exposició fracturada que evita el discurs únic, que és el què precisament es vol combatre per part d’Equipo Crónica. En este sentit, haver situat l’exposició en dos espais separats ha estat un immens encert congruent amb les principals idees de Valdés i Solbes.

A més del xicotet desplegable amb croquis i comentaris succints de l’exposició, s’ha elaborat un catàleg de les obres de Crònica d’un temps. Cadascuna de les obres està explicada i contextualitzada en un parell de pàgines. Inclou magnífics assajos com Equipo Crónica: cites en rizomes,de Michèle Dalmace; Inversió de propaganda visual. Desviaments barrocs en Equipo Crónica, de Marion Le Carré-Carrasco; Equipo Crónica, crònica d’un temps,de Pablo Camarassa. Estos textos eleven a qualitat de llibre imprescindible el catàleg de 166 pàgines. És un llibre ben documentat i amb la informació bibliogràfica més destacada sobre Equipo Crónica, fins i tot la que resta innèdita. Molt poc després de la inauguració de l’exposicióes va anunciar que el llibre estava exhaurit. A hores d’ara s’ha convertit en fetitxe i en un objecte de gran valor per col·leccionistes d’este tipus d’obres.

Ara, al tomb del període d’exposició de Crònica d’un temps, s’escolta la pregunta a propòsit de si este fet extraordinari que ha succeït a Xàtiva tindrà realment l’impacte desitjat en la societat, en els milers de persones que han visitat les obres. Es consolidarà Crònica d’un temps com un exercici de Memòria Democràtica? Serà referida l’exposició, almenys en part, com que va afavorir un itinerari de reflexió sobre els injustos exilis durant la repressió després de la Guerra Civil espanyola? Arribarà Crònica d’un temps a ser una consigna per a milers de persones que han conegut i potser vist ara per primera vegada Equipo Crónica? S’espera una resposta afirmativa que sostinga que dintre del País Valencià, a hores d’ara, Crònica d’un temps,exposició escindida en dos espais i en dues dates, va a representar una fita rellevant d’art polític. Amb Equipo Crónica, els escalons de Sant Domènec són menys innocents encara que ho eren i l’espai davant la Casa de l’Ensenyança passa a ser un espai d’estudi, reflexió i conscienciació.

La mostra Crònica d’un temps finalitzarà enb breu, serà tocant la data en què es compleixen 90 anys de l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Per això, la importància de significar la divisió de l’espai de l’exposició fora de l’espai clos per mirar més enrere i fer memòria, és clau per poder evitar l’omnisciència feixista. Crònica d’un temps és pot caracteritzar parcialment emprant paraules de Federico García Lorca extretes de El público quan debat, més o menys, si el teatre té cabuda a l’aire lliure, a la intempèrie, i es fa amb l’objectiu d’assajar una reubicació de la representació, perquè la representació teatral, la dramatització està dins i fora del teatre. Tot es torna escenari, com si l’obra se n’eixira del perímetre dels decorats artificials, com si hi hagués un escenari sense contorns interns i es desconjuntés la idea única i tradicional del teatre, i de les exposicions. Tot és perquè es tem que puga acabar victoriosa la perspectiva que vol ser omniscient i totalitzadora i que busca posicionar-se en punts cecs de la Memòria Democràtica per demolir-la.