La segona meitat del segle XX proporcionà un grup d´intel.lectuals i artistes compromesos amb la realitat i història valenciana com probablement no s´havia donat des del XV. L´exemple de Fuster i Sanchis Guarner impulsà més enllà de l´estricte espai literari o historicista, uns creadors plàstics que fonamentaren la seua obra a partir de la seua qualitat professional però també des de l´espai identitari propi. Ja consagrats com Manolo Safont o nous com Boix o Armengol, i tants i tants altres, crearan una obra que és indestriable de la situació social i referencial del seu país.
Andreu Alfaro és segurament el referent més rellevant d´eixos grups. El compromís que l´escultor va lligar amb les circumstàncies que vivien els valencians el portà a ser element present en qualsevol projecte nacional i en tota tasca recuperadora de la dignitat del seu poble. Ell no es va conformar a ser simple simpatitzant o col.laborador superficial, s´endinsa apassionadament en tot allò que podia servir als seus veïns per retrobar-se com ciutadans valencians responsables.
Quan Josep Lozano publicà el seu Crim de Germania, Alfaro, no solament va felicitar-lo i animar-lo sinó va convertir-se en infatigable divulgador perquè veia en la novel.la de l´escriptor d´Alginet «la recuperació d´una pàgina transcendent d´un període cabdal que explica part de la nostra història». En publicar el Consell Valencià de Cultura un llibre de memòries de Vicent Marco Miranda em telefonà per dir-me que ara si «em sent satisfet de la feina que feu», i tot per editar unes narracions que servien per conèixer millor uns temps tan silenciats com els que va viure el polític borrianenc durant la República i els anys del seu exili interior. Ell que va ser vicepresident del CVC era molt crític en posicionaments acomodaticis i quan es produïa una acció que fera meditar o comprometre els valencians no podia amagar la seua satisfacció.
Símbol i exemple de ser valencià
Identitat i capacitat formaven l´eix motor de la seua producció. Per això quan en Mainz, Tortosa, València, Pepinyà, Figueres, i tantes altres ciutats, veiem les seues personals escultures no podem sinó sentir-nos còmplices del projecte identitari d´Andreu Alfaro.
Cada obra és un cant a la llibertat individual o col.lectiva, al fet invidual de ser membres d´una història que conjuntament no és millor ni pitjor que cap altra però és la nostra, la dels que tenim una llengua com signe d´identitat primer i també un passat recordable i un futur que volem esperançador. I en eixa esperança cada peça eixida de les seues mans serà imatge i símbol.
L´obra, les obres, com símbol però també Andreu Alfaro com exemple de la forma més positiva de ser i sentir-se valencià i obrar en conseqüència.
?Secretari del Consell Valencià de Cultura (CVC)
