Amb Andreu Alfaro vaig ser amic alguns anys abans de la nostra dedicació a l´activitat artística. Una certa amistat dels pares respectius va facilitar la coneixença i un ambient d´amics i familiars amb afinitats de postguerra segurament va propiciar que ens aplegarem uns quants adolescents en una colla preartística i prepolítica de tradició, diguem-ne laica i valencianista. Crec, i ho vaig parlar amb Andreu sovint, que aquell ambient d´infants desafectes al règim ens va marcar a tots dos i va influir en algunes actituds i preses de posició posteriors. Sempre he tingut la impressió que ens hem conegut de tota la vida, malgrat la intermitència dels nostres encontres durant una llarga etapa. En aquests darrers anys hem pogut passar moltes estones rememorant, malgrat el diferent camí vam seguir, alguns dels problemes artístics, polítics, culturals o cívics que vam viure; hem intercanviat les nostres preocupacions per les barbaritats culturals que es perpetren habitualment al País Valencià; hem reconegut la influència del pensament de Joan Fuster, s´hem dolgut de l´escassa influència que aquest pensament té sobre els valencians, i la nul·la capacitat de les nostres autoritats per entendre´l. Tot ho anàvem parlant mentre perdíem la memòria: jo a poc a poc i Andreu, dissortadament, de manera accelerada.
Des de la meua preocupació artística, mai he posat l´accent a calibrar el valor adjudicat a cada artista o a cada obra. Em limite a gaudir del què m´agrada, sense prejudicis creats pel prestigi o la jerarquia de l´autor que no em trobe capaç de jutjar... En altra ocasió ja havia dit que en qualsevol cas, l´escultura d´Andreu Alfaro em resulta convincent perquè, tot i no ser figurativa, està plena de significats que es poden reconèixer amb facilitat i que solen desvetllar el sentit del seu compromís personal i cívic, evocant o simplement insinuant amb claredat les seus idees, les seues fidelitats. Ha fet una obra extensa i, com ja dic, compromesa amb les seues conviccions. Adéu Andreu.
