Quin lladdrum!

El millor termòmetre per a mesurar la temperatura mental entre la gent és un bar de poble o una cafeteria de ciutat. La clientela no acostuma a ser la mateixa, cert, i per això també canvien les informacions i els estats d´ànim del personal que t´hi trobes. De vegades participe de l´aldarull conversador, si tope amb algú més conegut que no saludat, però prou més sovint escolte el que diuen els clients, el que comenten amb el bàrman, que és com anomenen als pobles qui atén des de darrere del taulell (així se´n deia abans) o la barra (com se´n diu ara). Com a norma, aquest locutori el tinc al poble on visc, però de tant en tant el trobe també a la ciutat, quan hi vaig per uns motius o uns altres. A la ciutat, el lloc conversacional és sempre una cafeteria, per bé que ara d´estiu no prenc café perquè l´orxata em refresca millor l´esperit.

Fa uns dies, en una cafeteria vaig fer d´escoltador mut d´una conversa entre dones. N´hi havia una de gran, una dona d´edat (una manera elegant de dir que tenia els vuitanta anys passats), i les altres devien ser dues filles i una néta, vaig suposar. Parlaven del moment, del culebró de l´estiu que enguany està centrat en la política de Madrid i en el cas Bárcenas i tot això.

-Quina poca vergonya! -deia una de les filles, de mitjana edat.

-Poca? Poca seria tindre´n, i aquests ni la coneixen. Els castellans ho diuen millor: són uns "sinvergüenses" -deia l´altra. -I damunt són uns actors de pena, perquè se´ls nota massa que actuen, i això no és de ser cap bon professional.

-Pallassos!

-No digues això, tia. Que els pallassos són artistes que fan riure, i aquests ni són artistes, ni tenen gràcia, i queden patètics. -Digué la més jove de la taula, segurament estudiant. -Ja veus el ministre Wert, fa ois!

La dona gran callava, mentre xuplava l´orxata amb una palleta de plàstic; fins que amollà contundent:

-Quin lladrum!

-Què hi diu, mare?

- Que són una colla de lladres, filla.

En aquest moment, qui es quedà sorprés vaig ser jo. Lladrum? No havia sentit mai dir aquest mot. Me´l vaig apuntar.

En tornar a casa el vaig buscar als diccionaris que tinc, i no el vaig trobar. El més aproximat podia ser «lladruny» del verb «lladrunyar» que significava «robar», «lladrar» i també «saquejar a tall de bandolers».

Vaig pensar que aquell podia ser el sentit original d´aquell mot antic que vaig escoltar en aquella conversa: colla de lladres, de gossos o de bandolers.