Majestats, la gent encapçala estes cartes demanant-vos coses. Jo ho faré queixant-me per la deixadea que han tingut últimament a l'hora de dur-me regals. No han tingut en compte ni les hores que he dedicat a posar el betlem ni deixar ma casa acollidora perquè la feren seua. Això sí, de les garrofes i la palla per als camells i el torró de Xixona i la mistela de la Marina no he trobat ni rastre quan m'he alçat a vore les meues peticions. Jo sempre he complit, però vostés cada any m'han correspost amb menys. El regal de 2013 duia sorpresa, ha sigut d'efecte retardat: jo, els meus companys i, el que més ens ha importat i pel que hem treballat i ens hem deixat la pell fins i tot la vida, el poble valencià, passarem un Nadal inoblidable: a tots ens han deixat un cudol de carbó del de la mina, no de sucre.

Per a mi, un periodiste de 35 anys, Nadal és sinònim d'alçar-me corrent en escoltar la cançoneta que portaria la Grossa, de vore als meus veïns ser partícips d'ella fins i tot els afortunats pels 5nts números i saber el que farien amb eixos diners. Nadal ve de la mà dels enfarinats d'Ibi, de la carrera de calçotets de la Font de la Figuera, de les innocentades de pedra em quedí en saber que Marta Sánchez fon segrestada durant la Guerra del Golf quan felicitava als soldats espanyols, les Sant Silvestres, la Nit de Cap d'Any, la Cavalcada d'Alcoi la més antiga de l'Estat espanyol, saber que els dolços de Casinos arriben fins al Vaticà, les maratons davant la tele seguint un gosset amb una taqueta negra a l'ull, pendent d'un oratge que podia fer-nos canviar les vacacions, conéixer els plats típics per a sopar o dinar de cada poble, sentir-me identificat i vore que no sols en ma casa els majors estrenaven els menuts, estar dels nervis en palpar la solidaritat valenciana en el Gent x Gent... Açò és un miniresum de 15 dies dels 365 que té l'any i que vostés ens han enfosquit.

Continue pensant que s'han equivocat de destinataris. Algú els ha donat malament l'adreça. Quan mos iaios em contaven que Melcior, Gaspar i Baltasar oferien al Jesuset encens, or i mirra jo no sabia el valor de tot allò, però pensava que havia de ser descomunal perquè no era normal que uns reis s'agenollaren davant d'un xiquet acabat de nàixer.

Majestats, facen-me cas, l'estrela seguix lluint. Des de Burjassot, en el punt més alt del pirulí que forma part de la identitat del meu poble encara s'encén i s'apaga la llum que alerta de l'alçària de la torre. Això vol dir que el que hi ha baix d'eixe estel està latent, esperant que li tornen a donar llum. Una llum que automàticament reviurà els centres de Castelló i Alacant i des d'ahí il·luminarà somriures, traurà llàgrimes d'emoció, serà aïna vertebradora de les meues 32 comarques i ferramenta indispensable del meu autogovern i, per descomptat, màxima responsable de la pervivència, normalitat, difusió i aprenentatge d'una llengua que es fa a imatge i és més dolça que la mel.

Ara, rei que sóc de dos princeses que en escoltar quan son iaio entrava en casa canviaven els dibuixos de cadenes mesetàries per un 9, comprenc el que és trobar a faltar un ser volgut per estes dates i em ve al cap aquella cançó d'El Almendro: «Torna a casa, torna, que t'esperem. Torna a casa, torna, necessitem rialles, les teues carícies, les teues mirades i les teues mans. Torna a casa, torna, torna a la teua llar»

Sempre he sigut fidel al rei negre, però darrerament em feia igual. Pensava que tot queia en el mateix sac. Però per si de cas, enguany torne a les meues quimeres i preferències. Torne a escriure la carta al rei bru, al qui mai em decebé.

Baltasar, amb eixa il·lusió de tindre-la de nou i vore la llum en la faç dels 5 milions de valencians, només puc demanar-te una cosa. Amb totes les meues forces i de tot cor demane que torne RTVV.