Un segle de la Real Acadèmia de cultura valenciana. La seua contribució a la unitat de la llenguna catalana

A la R.A.C.V aquest canvi de posició pel que fa a la filiació del valencià té noms i cognoms. Comencem per un dels protagonistas de la Junta General esmentada, Vicent Lluís Simó Santonja. El passat novembre ens deixava aquest l´erudit. Però el seu nom sempre anirà lligat a la impugnació que una part del valencianisme cultural va fer de les Normes de Castelló a finals del franquisme. Hi han uns mesos que marquen la frontera d´aquest viratge. Són els que s´escolen entre l´homenatge que les institucions culturals valencianes li fan a Manuel Sanchis Guarner el 1974 i la sèrie d´ articles que comença a publicar Las Provincias durant la primavera de 1975 qüestionant la catalanitat del valencià. A L´homenatge, en el que es celebrava la concesió del Premi d´honor de les Lletres Catalanes a Sanchis Guarner va participar tota la València "oficial" fins i tot el llavors alcalde franquista Ramón Izquierdo.

Curiòsament aquest tall cronològic el va practicar també Simó Santonja. Són els mesos que van de la seua conferència a Lo Rat Penat "La Gastrosofia valenciana en Blasco Ibáñez ",el 16 de juny de 1974, publicada amb les normes de 1932, i la conferència " ¿Valenciano o catalán?"-aquesta en castellà- que inagura el curs acadèmic del Centre de Cultura Valenciana el 13 de novembre de 1975. La conferència de 1974 correspon a la clausura dels cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat de 1974. En aquesta xerrada Simó qualifica a Lo Rat Penat de "càtedra lingüística". La mateixa "càtedra" que usava la gramàtica de Carles Salvador per als seus cursos de llengua valenciana que la seua conferència clausurava. Val a dir que Carles Salvador va ser el millor divulgador del fabrisme al País Valencià, és a dir de les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. També va ser director de número del C.C.V. desde 1936 i durant molts anys president de la seua secció de Llengua i Literatura. Una persona tan culta com Vicent Lluís Simó Santonja no podia ignorar-ho. Continuem amb la conferència, a la presentació es disculpa amb aquestes paraules: "Perdoneu, doncs el meu valencià del carrer, tan llunyà del correcte i literari que deu presidir totes les llengües". De fet Simó Santonja ho havia escrit cap llibre en valencià. Un any després d´aquestes disculpes ja qüestionava en la conferència "¿Valenciano o catalán?" al filòleg Sanchis Guarner i a tota la filologia romànica. Aquest és un exemple de la qualitat del secesionisme valencià. Potser el que llavors si que ignorava el senyor Simó era que el seu avi Joan el de L´Uxola , aquell "pobre llaurador en terres alcoianes" que com ens diu a la conferència el va ensenyar a parlar valencià de ben menut també va ensenyar als "apòstols" de la llengua catalana Mossén Alcover i Francesc de Borja Moll un important repertori de lèxic i materials lingüístics per al diccionari de la llengua catalana del patriarca manacorí. "En Moll i jo seguim replegant vocabulari agrícola que mos diuen el Maser d´assí Juan Santonja" , 8 de novembre. (Bolletí del Diccionari de la llengua catalana. Tom XII novembre-desembre de 1921. Pàg 313).

Però tornem als anys 70. Després de la publicació de la conferencia ¿"Valenciano o catalán"? Vicent Lluís Simó Santonja será un dels abanderats de la secessió lingüística. Va ser un dels directors de número del C.C.V. que el 1980 oficialitzaren per a tota l´entitat les normes ortogràfiques que havia confeccionat la seua secció filològica. L´episodi el narra amb tots els detalls Francesc Pérez Moragón en el seu llibret "L´Acadèmia de Cultura valenciana. Història d´una aberració." (1982). Aquesta ruptura ortográfica, que ha estat ben aprofitada per l´espanyolisme valencià en la seua estratègia de debilitació de les reivindicacions culturals valencianistes, va arribar al seu punt culminant quan la Conselleria d´Educació en mans de l´UCD, va aprovar el 1982 llibres de text per a ús de les escoles amb aquesta ortografia.

Tot açò és oportú recordar-ho un dia com avui, que fa just 100 anys que es va constituir i celebrar la primera reunió el Centre de Cultura Valenciana. La creació del Centre era la culminació d´un procés impulsat en els cenacles renaixentistes més o meys conservadors de la ciutat de València. Els mateixos que redactaven la Revista de València i nodrien dominicals tertúlies d´erudits com la de Serrano Morales en aquella optimista ciutat de l´Exposició de 1909. No és fàcil trobar al nostre país institucions culturals amb més d´un segle de vida. I a pesar de la seua posició contrària als programes escolars que sobre el valencià s´estudien en tot el sistema educatiu, públic, concertat i privat confeccionats per la Conselleria d´ Educació, vull reivindicar el patrimoni de seny que ha dominat aquesta institució fins el 1980. I ho faig no només per reivindicar una institució que ha acollit durant tants anys activitats de promoció de la nostra cultura i la continuïtat de l´erudició valenciana més seriosa. També per honrar la memòria i l´herència de tants valencianistes com Carles Salvador, Sanchis Guarner, o Teodor Llorente Falcó que en moments ben difícils com la primera postguerra i durant el franquisme mantingueren la flama de l´unitat de la llengua catalana al Centre de Cultura Valenciana. Fins i tot pels acadèmics que com Vicent Badia i Marín, LLuís Guarner, Santiago Bru i d´altres continuaren defensant-la després de la ruptura ortogràfica de 1980.

Podríem començar pels primers directors vitalicis nomenats per a la primera sessió del centre celebrada el 20 de gener de 1915. Hi trobem a Francisco Carreres Vallo, José Rodrigo Pertegàs, Faustí Barberà Martí, Francisco Martínez i Martínez, Juan Pérez Lucía i Teodoro Llorente Falcó. En aquesta primera sessió també hi eren Josep Martínez Aloy i Lluís Cebrian, cronistes de la província i de la ciutat de València respectívament. Gràcies al rigor intel·lectual de qui ha estat molts anys arxiver i bibliotecari de la R.A.C.V, l´ historiador Francesc Roca Traver "La Real Academia de Cultura Valenciana" 1996, sabem que entre els integrants del primer directori i els successius directors degans hi havien membres de l´Acadèmia de la LLengua Catalana. És el cas del primer director degà Josep Martínez Aloy i dels directors Lluís Cebrian i Mezquita i Teodor Llorente Falcó. Cal aclarir que l´Acadèmia de la Llengua Catalana acollia als intel·lectuals catalans contraris a les normes ortogràfiques de l´ I.E.C. de 1913. Però no qüestionaven la unitat de la llengua. Convé que ens aturem una miqueta en aquesta primera generació del centre perquè són un bons exponents de la clarividència dels hereus del sector conservador de la Renaixença. Martínez Aloy a les pàgines de la "Geografia General del Reino de Valencia. Provincia de Valencia." Pàg.203 no dubtarà en afirmar "Catalán y castellano iban a ser por consiguiente, las dos lenguas neolatinas que se disputarían la supremacía oral y escrita del Reino de Valencia". Teodor Llorente Falcó, director durant molts anys del diari "Las Provincias" i també director degà del C.C.V. (1939-1941) uns anys més tard, el 1930, assenyalava el següent "És indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna."( La unidad de la lengua. En defensa de la personalidad valenciana. Tom. I. Pàg. 71). Altres directors fundadors implicats en la unitat de la llengua foren Rodrigo Pertegàs i Faustí Barberà, col·laboradors de Mossén Alcover en la replega de materials lingüístics ( Mossén Alcover i el País Valencià. 1962. Francesc de Borja Moll). A més el metge Faustí Barberà va ser president de València Nova, quan aquesta entitat es va adherir al el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906. Barberà també va participar en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana.

Pel que fa a les Normes de Castelló, "que són una adaptació, amb lleus retocs, de les de l´ Institut d´Estudis catalans" ("La llengua dels valencians" Manuel Sanchis Guarner), direm d´entrada que Vicent Pitarch al seu llibre "Les Normes de Castelló als 100 anys de les normes de l´Institut d´Estudis Catalans"(2013) ens informa que el Centre de Cultura Valenciana va ésser una de les cinc entitats valencianes que el 2 de desembre de 1932 es reuniren per tancar l´acord definitiu de les Normes de Castelló. Encara més, va ser pioner en ensenyar-les a la Universitat "Durant el deganat de Sanchis Sivera, l´òptica va canviar. El curs de la Universitat va ser encarregat a Carles Salvador, que partia de la normativa gramatical de l´ Institut d´Estudis Catalans," ("L´Acadèmia de Cultura Valenciana." F. Pérez Moragon. 1982). També cal dir que va ser la primera entitat a publicar-les amb una nota optimista "sabem que son molts els escriptors del País Valencià que han donat ja la seua conformitat a les esmentades normes" (Anales del Centro de Cultura Valenciana núm 14, octubre-diciembre de 1932. Pàg.244). Quasi tots els directors degans que ha tengut el C.C.V. han publicat articles, llibres, conferències€ seguint aquestes normes. De fet el grup més nombrós de signants de les normes era acadèmic del C.C.V el 1932 o ho seria en el futur. Com seria llarg esmentar-los a tots ens limitarem només als qui han estat directors degans. Entre els quals hi podem trobar a Teodor Llorente i Falcó, Lluís Cebrian i Mezquita, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, Josep Sanchis Sivera i Francesc Martínez i Martínez. Aquest darrer el 1940 no tenia cap problema en afirmar i publicar que la Crònica de Jaume I estava redactada en català, (Don Jaime historiador. Fiestas celebradas en conmemoración del séptimo centenario de la conquista de valencia por el Rey Don Jaime I de Aragón" 1941. Pàg.119). Cal destacar el cas de Nicolau-Primitiu Gómez Serrano perquè sota la seua presidència Lo Rat Penat va aprovar també el 14 de febrer de 1933 les Normes de Castelló ("Historia de Lo Rat Penat".Federico Martínez. 2000). Pel que fa al canonge Sanchis Sivera cal dir primer que res que va ser un dels col·laboradors que van ajudar a redactar les normes de l´Institut d´Estudis Catalans de 1913 " A Barcelona anava jo a l´Institut d´Estudis Catalans i vaig contribuir amb aportacions valencianes a la confecció de les normes ortogràfiques." (Acció Valenciana 5. 15 de juny de 1930). Sanchis Sivera va editar els Sermons de Sant Vicent a l´editorial Barcino i era corresponent de l´Institut d´Estudis Catalans a València.

Si hi ha un acte civil i públic a la postguerra més rigurosa en el que es va manifestar a València la unitat de la llengua catalana aquest va ser l´exposició del diccionari Alcover-Moll a l´Ajuntament de València (desembre de 1951). També trobarem a la comissió patrocinadora valenciana del diccionari a directors degans del C.C.V. com Julià San Valero, José Caruana Reig. Baró de San Petrillo o Nicolau-Primitiu Gómez. A més d´altres destacats acadèmics com Salvador Carreres Zacarés, Carles Salvador, Joaquim Reig, Baltasar Rull, F. Alcayde, M. Domínguez i Barberà, Artur Zabala, Ignasi Villalonga i d´ altres. La comissió editava propaganda en la qual definia al diccionari com a "inventari de la llengua catalana" ("Cultura catalana al País Valencià (1939-1974)" Francesc Pérez Moragón.

Encara entre els directors degans podem trobar a l´únic escriptor valencià que ha publicat o guanyat premis literaris en català en totes les terres de llengua catalana, Xavier Casp: Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà (1950), "Aires de Cançó. Ed. La Revista. Barcelona 1950. "Braçat" Ed. Moll. 1955. També té molta obra publicada a València seguint les Normes de Castelló. Normes que va ajudar a arrelar en els medis literaris durant la postguerra mitjançant l´editorial Torre que compartia amb Miquel Adlert. Editorial que va editar la "Gramàtica Valenciana" (1950) de Sanchis Guarner, llibre fonamental en la consolidació de la unitat del català a València. Per cert Sanchis Guarner també va ser director de número de l´ Acadèmia de Cultura Valenciana fins que va morir el 1981.

Acabaré esmentant el nom de dos directors "Honoris Causa" nomenats pel C.C.V. es tracta de Mossén Alcover i el pare Lluís Fullana. De mossén Alcover diré que el centre el nomena durant el juliol de 1918, en un dels seus viatges filològics al País Valencià. Quan el centre el va nomenar, Alcover ja havia estat president del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i ja feia 18 anys que publicava el seu Bolletí del Diccionari de la llengua Catalana on mitjançant molts tipus de treballs filològics incloia el País Valencià. El Pare Lluís Fulllana nomenat Director "Honoris Causa" el 1915, col·laborava amb Alcover en el diccionari, també va participar amb una comunicació en el Primer Congrés de la Llengua Catalana. Va pertànyer a l´Acadèmia de la Llengua Catalana (1915) i serà el primer signant de les Normes de Castelló. Paral·lelament també va publicar ortografies i gramàtiques sense seguir les normes que signava.

Podríem aportar el currículum d´altres directors del Centre de Cultura Valenciana que en alguna fase de les seues vides defensaren la unitat del català en les seues publicacions, és el cas dels continguts dels llibres d´Eduard Martínez Ferrando ("Sintesi del Criteri Valencianista" 1918) i d´Almela i Vives "Sant Vicenç Ferrer". Ed. Barcino. Barcelona 1927. O en l´activisme cultural, com és el cas dels membres d´Acció Cultural Valenciana, grup catalanista dels anys 30 que publicava la revista Acció Valenciana, i on van militar durant els anys 1930-31 els directors de número següents: Francesc d´A. Carreres de Calatayud, Joan Beneyto Pérez, Felip Mateu i LLopis, Antoni Igual i Ubeda, Vicent Genovés Amorós i Lluís Querol.

Per acabar diré que la primera vegada que apareix publicat a València el terme países catalanes és en 1931 a les planes de la revista del C.C.V.. Signava la informació el Nicolau-Primitiu, (que és el director de número Nicolau-Primitiu Gómez Serrano) "És un interesante estudio sobre las armas usadas en los países catalanes según las crónicas del siglo XIII" . Anales el Centro de Cultura valenciana. Enero-abril de 1931. Núm.8 . Pàg 88. No cal dir que després de veure el "currículum" del C.C.V. aquesta primícia no era cap casualitat.

I bé crec que amb la informació aportada ja ens podem fer una idea clara de la història menys coneguda de l´entitat més important que ha de pertànyer a l´observatori de les nostres senyes d´identitat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La seua història també pertany a la nostra identidad?

Ferran Pastor Belda.

València-La Pobla Llarga. 19 de gener de 2015.