Si sempre és dolorós assistir al traspàs d'un company i amic, en aquest cas el dolor resulta encara més intents per la sobtada rapidesa de la malaltia i per la significació del personatge. Per això, potser ara més que mai resulte pertinent allò de Josep Lluís Sirera ha mort: Visca Josep Lluís Sirera! Però no es tracta de revifar de manera impertinent la fórmula monàrquica, sinó de constatar un doble fet. D'una banda, la sorpresa i el condol per la seua desaparició en plena maduresa intel·lectual i humana. De l'altra, la certesa que la seua obra romandrà per molts anys entre nosaltres. En resum: la vida de Josep Lluís Sirera serà encara llarga i fructífera.
En efecte, l'home Josep Lluís Sirera era un home extremadament sensible, honest, treballador i tímid allunyat o fins i tot enemic dels grans focs mediàtics. O de la banalitat de certs productes televisius i d'alguns cercles suposadament intel·lectuals i artístics. Banalitat en el sentit d'Hannah Arendt, d'aquells que abandonen la seua capacitat de pensar críticament en funció dels compromisos o urgències de moda segons allò políticament correcte, cosa que Josep Lluís no va fer mai.
Si bé la seua obra compta amb un llegat important des del punt de vista dramatúrgic, potser les seues aportacions més específiques i intransferibles estiguen en l'àmbit de la crítica i la història del nostre teatre i la nostra cultura. Un treball crític que va molt més enllà de les col·laboracions als mitjans de comunicació i que s'endinsa en l'àmbit de la teoria o la investigació. Unes aportacions fetes de rigor, passió i obertura metodològica. Com a botó de mostra només cal mirar el procés que va des del primerenc El fet teatral dins la societat valenciana (1979) a l'imprescindible Pràctiques escèniques de l'edat mitjana als segles d'or (1999), escrit en col·laboració amb el també desaparegut Luís Quirante i la catedràtica Evangelina Rodríguez. Això sense oblidar els seus treballs sobre el sainet i altres manifestacions del nostre teatre i la nostra cultura. En una paraula, una activitat crítica profunda que abastava tots els àmbits de la seua comprovada valencianitat universal, amb tot el que el terme significa des del punt de vista històric, cultural, lingüístic, social, acadèmic o polític i també des d'una inequívoca posició democràtica i progressista. Per tot això, i d'acord amb el criteri de Barthes segons el qual si la veritat i la vida d'un escriptor cal buscar-la en la seua obra, la permanència de Josep Lluís Sirera està més que assegurada i supera l'àmbit de l'amistat privada, la cordialitat o el dolor del traspàs. Per això resulta més que pertinent allò que dèiem al principi: Josep Lluís Sirera ha mort: Visca Josep Lluís Sirera!
