Quan eixia de l'adolescència, i m'havia decidit a deixar el piano per la literatura, em topetí un dia amb una revista de format quartilla i coberta en blanc i negre, sense avalots. El seu títol era Ojuebuey, dedicada a la poesia espanyola i centreamericana; l'adreça, valenciana; el nom del director: Ricardo Llopesa. Era l'any 1990. Li escriguí una carta; em contestà. Li envií un poema; em telefonà. Quedàrem, i començà una amistat que per a mi durarà mentre jo visca, perquè el divendres 27 de juliol, una mica després de les quatre de la vesprada, Ricardo deixà aquest món a l'Hospital General de València. Amb ell es trobaven Rosa, sa muller, i sos dos fills, Mireia i Nacho. Tinguí l'enorme honor d'acomiadar-me de Ricardo minuts abans, gràcies a l'avís de Pedro Gandia, sens dubte l'escriptor més pròxim a ell des de feia dècades.

Ricardo Llopesa, nascut a Masaya, Nicaragua, país que ha donat noms espectaculars a la literatura, va ser una de les referències per a diverses generacions poètiques de la nostra ciutat. No feia distincions entre els autors cèlebres i els joves que reunia en el seu cercle, donant sempre consells, matisant afirmacions, recomanant lectures, presentant persones, convertint sa casa en café per a tertúlies? Ricardo obria totes les portes que podia obrir, i les seues consideracions sobre l'escriptura tenen una validesa inesgotable.

Tanmateix Llopesa no només era la persona propera, sinó un home malalt de les lletres, i investigador exhaustiu. Especialista en el modernisme, editor i estudiós de les obres del seu compatriota Rubén Darío, membre de l'Academia Nicaragüense de la Lengua, conferenciant en universitats de llocs tan diversos com són Xile o Rússia, i col·laborador de les més prestigioses revistes de literatura, es dedicava amb una passió inaudita a escorcollar les fonts de Darío, quan havia començat a escriure amb la modernitat que faria creu i ratlla amb la prosa decimonònica, per què fou el gran renovador. A Santiago, va anar a llegir els periodistes influïts per la prosa francesa, d'on hauria begut Darío; viatjava a Madrid contínuament per a contrastar primeres edicions; no escrivia una línia sense estar segur d'allò que hi afirmava? No debades, segells del prestigi de Visor i Espasa Calpe acolliren les seues edicions de Darío; sense oblidar tots els volums que va traure en l'Instituto de Estudios Modernistas. Però totes aquestes dades seran repetides, i es poden trobar pertot.

En aquest últim any, Ricardo ens digué una vesprada que vingué a casa: «La literatura és una pèrdua de temps. No té sentit tancar-se. Cal eixir, barrejar-se amb la vida». Potser té raó. En qualsevol cas, ell va saber no separar-les: es recloïa a escriure a la manera d'un eremita, i exprimia tots els tòpics que es lliguen a la literatura i la seua vida crapulosa i bohèmia. Fou, en aquest sentit, un escriptor complet. I sobretot el mestre que tothom desitja tindre. València, Espanya i Nicaragua han perdut un dels grans. Però, sobretot, un home bo, un amic.