Emoció continguda va ser la notícia, somiada i al mateix anhelada, de la tornada de la Mostra de València - Cinema del Mediterrani. Molt records remenjaven la meua memòria. Moltes vivències colpejaven la meua ànima dolguda per la injustificada pèrdua del nostre festival cinematogràfic. Moltes confessions compartides. Molts secrets. Molta hipocresia. Molta desafecció cap a la terra.

I el cervell, capità, savi mestre i director, apartava les amargues anècdotes i regirava, trobava i acaparava els dolços moments, com a esperança de futur i necessària estabilitat emocional.

En el passat deixarem, per tant, la decadència de les últimes edicions, on no res semblant a esta essència inundava la nostra Mostra. On no res semblant a l'art cinematogràfic mediterrani i la necessitat de narrar les històries dels seus pobles hi era present.

Per tant, la llum al final del túnel es presentava davant nostre gràcies a esta bona notícia, gràcies al treball i l'aposta decidida per fer de la nostra ciutat un referent cultural del Mediterrani, eixe Mare Nostrum definidor del nostre caràcter i animador dels nostres somnis.

Glòria Tello com a responsable màxima, i el seu equip, han treballat en un curt termini de temps per recuperar l'esperit essencial del nostre festival de cine, les arrels mediterrànies, i dignificar esta cita necessària, una perla que no podem permetre que torne a deixar-nos òrfens de cultura, d'històries, de diversitat.

La nostra ciutat té una llarga tradició cinematogràfica, des de l'antiga Cifesa fins als actuals valors que treballen en totes les àrees d'este món que barreja art, història i esperit. La Mostra torna per a ocupar el lloc que no mai degué abandonar. I la Mostra i la nostra ciutat tenen el dret i el deure de jugar eixe paper, de servir de punt de referència de vida i de llibertat per a eixos països que anhelen encara disfrutar d'uns drets fonamentals que, molt a sovint, deixem de valorar per pensar que els tenim segurs.

M'emociona la presència de dones directores d'estos països de l'arc mediterrani, valentes i trencadores, no gens fàcil en les seues societats originàries, on ser dona i viure en llibertat i en igualtat és, en massa ocasions, només una quimera.

La Mostra ve per a crear sinergies a la nostra ciutat i, com diu Tello, «fer pinya i anar avant», com a poble, com a ciutat, com a societat plena d'art i amant de la llibertat. I quina demostració més bella de llibertat que obrir-se a les seus arrels, i quina demostració més acaronadora que oferir-se com a punt de referència, d'espenta i d'amistat.

Esta és la Mostra 33, encara que és la primera de les pròximes Mostres que vindran. Un festival que vol acostar-se a les cultures mediterrànies encara que també als valencians i valencianes. I açò últim és, segurament, la principal assignatura pendent que l'etapa anterior no va saber refermar, per un allau de desinterés.

La Mostra serà allò que vullguem que siga. No podem desaprofitar esta nova oportunitat d'avançar. Hem de ser conscients que la Mostra ha de ser de tots i de totes. Que la ideologia no ha d'interferir el nostre criteri. Que hem d'aprendre a valorar realitats com esta de manera global i unida. És la única manera de perdurar cultural i socialment en valenciana manera. Els errors del passat en el passat queden. Mirem, units, cap al futur. La Mostra pot ajudar-nos a evolucionar i fer de la nostra terra un nou referent, un nou model, una nova inspiració.