El dia que vaig aterrar al Regne Unit plovia i jo portava dues maletes tan plenes que ben bé no tancaven i la motxilla del gimnàs, que mai havia complit la seua funció primera, penjant dolorosament d'un muscle. Duia ficada la dessuadora de la colla d'amics, la que ens havíem fet per a les festes del poble, amb els noms de tots a l'esquena i un piu serigrafiat a la part de davant. Potser per això, perquè portava un òrgan reproductor masculí estampat a la roba, em feia la sensació que
la gent em mirava amb certa
estranyesa.
A primera vista, des del cel, la ciutat m'hauria hagut de semblar grisa, fosca i lletja, i la gent recelosa. Per a mi, però, era poc menys que la terra promesa: l'indret on passaria d'aturat mediocre a traductor brillant. La intenció era traslladar-me a Londres, és clar, quan els estalvis m'ho permeteren. Mentrestant, viuria en aquella ciutat, notablement més barata, uns quants quilòmetres més al nord. Tenia la certesa absoluta que allí em canviaria la vida per complet. Era ingenu -encara ho soc, supose-, però no em faltava raó.
M'havia quedat embovat mirant una pantalla amb els vols d'eixida mentre enviava un missatge de text a la meua família per a confirmar-los que havia arribat bé a l'aeroport. Quan tinguera la cartera de clients consolidada, podria treballar des d'on em vinguera de gust, vaig pensar. No vaig poder resistir la temptació d'imaginar-me establit a Hèlsinki, a Praga, al Quebec. Però abans, Londres. Demostraria als meus pares que estaven equivocats, que era ben capaç de no morir-me de fam, que podia complir els meus objectius, que hi havia llocs on s'estava millor (molt millor) que a casa. I la meua germana m'acabaria donant la raó.
L'alberg on m'allotjaria mentre buscava pis estava al centre de la ciutat. Només necessitava saber en quin punt de l'aeroport havia d'agafar l'autobús. Em va costar entendre les indicacions del personal a qui preguntava: el meu anglés era bastant justet. Quan ho admetia, la gent m'acusava de falsa modèstia, o directament d'incompetent. «Com pots ser traductor i no saber anglés?», em retreia tothom. I jo m'excusava, evidentment, en el fet que havia triat el francés com a llengua instrumental per a la carrera. Solia dir que ho havia fet així perquè l'anglés era massa recurrent, que les traduccions del francés es pagaven millor. En realitat, la raó era més simple: no m'havia arribat la nota per a fer la carrera en anglés.
Tenia el paraigua al fons d'una de les maletes, la que contenia els dos quilos d'embotit envasat al buit que havien de ser el meu recurs de supervivència si la cosa es posava magra. Massa complicat de traure, em vaig dir, no devia ploure tant. Amb el pit unflat i el posat solemne que m'infonia la dignitat de principiant, em vaig aventurar a fer el camí cap a l'autobús. Davall la pluja insistent, em sentia tot un lluitador, un emigrant, un heroi. Aquella seguretat em va durar fins que vaig tirar a pagar el bitllet de l'autobús. «Import exacte», resava la placa que portava al costat el conductor. De res em va servir explicar-li que acabava d'arribar i en lliures només tenia els bitllets que havia pogut canviar a l'aeroport de Manises. Vaig haver de tornar a la terminal per a canviar un dels bitllets menuts. Ara la pluja ja no em va fer sentir èpic, només imbècil.
L'autobús vorejà el riu que recorria alguns dels barris de la ciutat. Com que era diumenge, si no haguera plogut, hauria pogut veure asseguda en aquells bancs vora riu una figura de tristesa etèria, corprenedora, que mirava l'aigua com qui mira passar la mort. Si no haguera plogut, potser m'hauria fixat bé en aquell riu, en aquell barri pobre, en aquella figura que m'havia de canviar la vida. Però plovia.
No vaig arribar a l'alberg fins vora les onze de la nit. M'havia costat més d'una hora trobar la parada del segon autobús. M'havia arribat a desesperar tant que hauria malgastat els meus escassos estalvis en un taxi, si n'haguera passat algun per allà. Per acabar-ho d'adobar, el recorregut del segon autobús no era el que jo pensava i havia acabat en un hospital dels afores. Allà, això sí, havia pogut agafar un metro fins al centre. Tot això davall la pluja i arrossegant les dues maletes i la motxilla del gimnàs. Només volia dutxar-me, posar-me roba eixuta i ficar-me
al llit.
Un home major va aparéixer coixejant a l'altra banda de la porta. Vaig deduir que era el conserge. Duia un diari a la mà, que segurament estava llegint abans que jo el molestara amb la meua presència, si s'havia de jutjar per la cara de magranetes agres que feia. Em va mirar de cap a peus abans de traure una clau de la butxaca. Va obrir la porta un pam.
-Té reserva? -em va preguntar traient el cap per l'espai de la porta mig oberta. Ni bona nit, ni res. Sí que l'havia destorbat. Mirava el piu de la meua dessuadora amb un gest que em va semblar de desaprovació.
-Sí, i tant -nerviós, vaig començar a traure el full imprés de la butxaca exterior de la motxilla. S'havia mullat un poc, però era llegible. No em va deixar passar fins que no se'l va mirar de prop, alçant la vista per damunt de les ulleres.
El vaig seguir pel corredor i vam entrar per una porta que s'obria a mà esquerra. L'alberg estava en silenci i, per sort, el terra emmoquetat absorbia el soroll dels passos i de les rodes de les maletes. En arribar a la recepció, el conserge malcarat em va estendre la mà i li vaig tornar a donar el full de la reserva. Va introduir algunes dades a l'ordinador.
-No tenim cap reserva al seu nom en la base de dades.
-Com? No pot ser -vaig entrar en pànic i vaig assenyalar el paper-. Mire, ho diu ací: Josep Faure, data d'entrada el nou d'octubre, tres nits.
-Sí, sé llegir. Però la reserva no apareix a la base de dades. Deu ser un error del sistema.
-Però això no és culpa meua -vaig interrompre'l-, jo he pagat les tres nits i no tinc un altre lloc on quedar-me.
-En condicions normals no hi hauria problema de tramitar una reserva ara mateix. Però aquesta setmana hi ha un torneig juvenil de bàsquet a la ciutat, i tenim una afluència molt gran de visitants -va explicar, arrossegant indiferència en cada paraula-, no sé si tenim llits lliures.
-Què? -vaig exclamar. Era el que em faltava.
-No s'altere.
-Que no m'altere? No tinc on dormir! -vaig contestar, brandant el full de reserva inútil-. He passat tot el dia arrossegant les maletes, són les onze de la nit i no tinc on quedar-me!
L'home ni em mirava: tenia la vista fixa en la pantalla de l'ordinador i ara feia un clic, ara premia dues o tres tecles amb parsimònia, ara movia un poc el ratolí. Jo m'estava exasperant. Rebregava el full de reserva entre els dits i treia contínuament el mòbil de la butxaca, buscant la comprensió d'algun amic, d'algun familiar, fins i tot del grup de WhatsApp de les meues ties de Tavernes. Aleshores recordava que no tenia internet i el tornava a guardar. I mirava l'home tranquil i em desesperava.
-Hi ha un llit lliure en una habitació -va fer l'home al final, com qui no vol la cosa-, però no és una habitació triple com la que vosté havia reservat.
-M'és igual -em vaig afanyar a assumir.
-És una de deu llits, masculina. Els altres nou ocupants de l'habitació ja han fet l'entrada, així que hauria de quedar-se el llit que quede.
-No hi ha problema.
-N'està segur?
-Sí, tant fa.
