Coincidències

La revinguda als escenaris de Rodolf Sirera va ser saludada amb una immensa expectació. L'avinentesa s'ho mereixia, com mostrava un Micalet de gom a gom que esperava l'últim treball de l'autor d' El verí del teatre com l'esdeveniment escènic de la temporada. El text de Plagi potser un dels més corrosius de Sirera. Un carrusel d'aforismes on passa comptes amb lletraferits, artistes i gestors públics de tota mena. S'agraeix la dosi d'ironia del dramaturg en la subvencionada escena actual, però es tan metrallada que perd consistència. Així que Diego Braguinsky afrontava un d'eixos papers on l'actor se la juga. Va eixir airós, llevat dels primers minuts on l'ànsia d'un inici intens desorienta, potser també perquè cal presentar les distintes dimensions del personatge principal, un autor d'èxit en crisi creativa i existencial. Una escena essencial on Braguinsky és capaç de traure tot el seu gran repertori. L'entrada de Silvia Valero contextualitza l'acció i converteix l'obra en la comèdia intensa que busca Sirera. Una antiga alumna que acusa de plagi al professor. Retrets literaris que van passant des de l'àmbit domèstic a l'existencial, on al mateix temps serveix per a reordenar el fenomen literari que tant ha preocupat a Sirera des dels seus inicis. Des d'aquesta perspectiva cal entendre l'aparició esquimal, la sensació d'habitant de l'Antàrtida que ha sentit més d'un creador valencià en l'última dècada, inclús en els darrers anys botànics, desaprofitats d'una forma desganada per canviar el paradigma cultural del país. Aquest discurs centra la part final de la representació, molt valenciana, on tot passa del negre al blanc després d'una bona pirotècnia, o com la vida fa estranys companys de llit. Un acabament on Rebeca Valls fa un homenatge a l'embaràs, com no podia ser d'una altra forma.