Sant Vicent Ferrer fou el més gran predicador del sud d'Europa a la baixa Edat Mitjana occidental. Nascut a València el 1350 i mort a la ciutat bretona de Vannes el 1419, la seua fama com a orador sacre de verb inflamat s'escampà per mig continent. Sense estalviar-hi gestualitat performativa, Fra Vicent anunciava la fi del món en crisi i comminava els fidels a l'oració i la penitència més austeres. Com escrivia Joan Fuster a Pàgines escollides de Sant Vicent Ferrer (1955), ·és fama que pertot arreu sermonava en català». Políticament, tingué un paper rellevant en el Compromís de Casp, que donà entrada a la dinastia dels Trastàmara, i en el Cisma d'Occident, on jugà inicialment la carta a favor de Benet XIII.
Amb motiu dels sis-cents anys de la seua mort, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha declarat Sant Vicent Ferrer «Escriptor de l'Any 2019». Per commemorar-ho, ha organitzat una àmplia programació d'actes de tota mena i per a tots els públics: congressos, conferències, publicacions, exposicions, tallers de teatre, etc. Entre les actuacions endegades, els il·lustres acadèmics han tingut la bona pensada d'encarregar a Manuel Molins -flamant I Premi d'Honor de les Arts Escèniques de la Generalitat- un text dramàtic de creació pròpia sobre Fra Vicent que, des de l'escena, l'acostara a l'espectador i a la sensibilitat actuals. Un text que hem pogut llegir, privadament, gràcies a la generositat de l'autor.
Dramaturg de dilatada i fructífera trajectòria, Molins ha escrit L'acadèmia dels prodigis, una obra -de publicació imprescindible- en què en un mateix espai sense temps són convocats, junt amb el predicador, Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig i Isabel de Villena. Per si aquest còctel no fos prou suggestiu, també hi tenen paper Ses Santedats Alexandre VI (Roderic de Borja) i Benet XIII (Papa Luna). La trobada ucrònica entre totes aquestes grans celebritats de la teologia i les lletres medievals té lloc -en circumstàncies misterioses- en l'antic refectori cistercenc del Monestir de Sant Miquel dels Reis de València.
Sota la trama d'un joc d'intrigues policíaques, a l'estil de Deu negrets o La ratera d' Agatha Christie, L'acadèmia dels prodigis activa un debat de voltatge teològic i filosòfic entre totes aquestes figures extraordinàries de la intel·ligència, l'art i la religió. Com apunta Jaume Roig al començament, totes set han estat citades en principi per discutir sobre la importància de València en la cultura europea del Quattrocento. Mentre intenten resoldre el misteri d'un assassinat, Fra Vicent i els seus col·legues mantenen enceses i estimulants discussions de temàtiques variades i ben vigents encara. Per exemple: la concepció de la pobresa; l'ostentació, la intransigència o la crisi social i de l'Església catòlica oficial; els àmbits reservats a la ciència i la religió; el sentit de la mort i de l'amor, els límits del bé i el mal, o els afers del cos i de l'esperit.
L'acadèmia dels prodigis -un text que hauria de ser estrenat per ampliar l'abast d'aquest VI centenari entre el públic- ens presenta un Vicent Ferrer que, com ell mateix diu, passa de subratllar el conegut Timete Deum a l' Amate Deum. I això sense recórrer a cap revisionisme historicista inoperant, ni a un actualisme absurd sinó posant en joc l'Àngel de la Història a l'empara de les tesis sobre la filosofia de la història de Walter Benjamin; la concepció del temps del físic italià Carlo Rovelli, la «Primera elegia del Duino» de Rainer Maria Rilke o la visió fusteriana de Marc i de Villena. Només un ingent treball de documentació permet destil·lar amb gràcia notícies de la vida i la llegenda de Fra Vicent i també afinar els discursos i les posicions de la resta de personatges. Carregats d'humor, ironia i saviesa, els diàlegs i les inquietuds d'aquests personatges ens els fan vius i actuals per estudiar i conèixer més i millor els nostres clàssics. Uns clàssics que baixen del pedestal, ixen dels llibres, ens miren als ulls i parlen com un veí o un vell conegut. Una proposta, a més, d'un alt valor teatral, literari, pedagògic i didàctic per als professors i els estudiants.
L'acadèmia dels prodigis marca un abans i un després en la consideració de la persona i el llegat del sant predicador, alhora que reivindica una València que fa sis segles tenia una presència molt notòria al món. Una València capaç de parir teòlegs, escriptors i papes influents en les arts i la política de l'època. Una València sublim, creativa i capdavantera que va donar al món els poemes d'Ausiàs, el Tirant lo Blanc de Martorell, L'espill de Roig, la Vita Christi de Villena, el poder dels Borja o els sermons de Ferrer. Una València inquieta, decidida, oberta als corrents de pensament més nous i heterodoxos. Una València diversa i contradictòria que, en aquest sentit, salvant els segles i les distàncies, hauria de ser un referent perenne per a l'actual.
