Les societats postfamiliars donen el mateix joc que les seues percussores. La màxima expressió de la família la fer Mario Puzo en El Padrino. El retrat fictici dels Corleone forma part de la versió més dramàtica, tot i que les comèdies són les preferides, i les franceses més. Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte, estrenaren l'obra original Le Prénom el 2012, que era l'adaptació a l'escena de la pel·lícula de tots dos del mateix nom, una divertida farsa sobre un sopar entre dos germans amb les seues parelles i un amic de tots quatre.
L'adaptació valenciana és bona. Des de l'escenografia, amb una descomunal fotografia de València des de Ciutat Vella a la mar, a les al·lusions locals. La millor al director del Palau de la Música. Però l'encert més destacat ha estat la tria de l'elenc. Cinc coneguts i grans actors. De Josep Manuel Casany (Vicent) poca cosa es pot afegir, borda de nou el paper. Ximo Solano (Pere) com sempre, espectacular. Pilar Almeria (Mavi) passeja per l'escenari com si fóra sa casa. Ferran Gadea (Carles) sorprén amb la tendresa habitual, i Cristina Garcia (Anna) està sensacional, és una actriu completa. El sopar a cinc acaba com el ball de Torrent, igual que la majoria de celebracions familiars forçades, però l'inici és molt divertit. Vicent, un agent immobiliari d'èxit, explica el nom triat pel xiquet que ve de camí mentre esperen la seua esposa a l'àpat. Una elecció que provoca la colèrica reacció de Pere, un professor universitari de literatura. Unes desavinences que fan ressorgir velles enemistats adormides, com la de Mavi, professora de valencià eclipsada pel seu home, com també la de l'embarassada Anna que se'n riu dels noms dels fills de Pere i Mavi. Fins a la revelació del secret de Carles, músic de l'Orquestra de València, amic íntim des de la infantesa de Mavi.
La peça està tan bé treballada, tant en els diàlegs com en les escenes i de les rialles gens forçades passem als silencis reflexius sobre les relacions humanes, eixes que s'han de mantenir dormint en un segon terme quan es tracta de l'àmbit familiar propi, encara que els retrets entre els seus membres són constants quan no estan davant els destinataris de les fletxes verbals. La novetat d' El nom és que s'ho diuen a la cara. El saló de la casa de Mavi i Pere es converteix en una espècie de gabinet de mediació familiar que deriva en alguns trams a la psicoanàlisi més indígena. Els francesos fa temps que van adaptar el fenomen de la família tradicional als nous temps. Sempre amb retràs, la parentela moderna també s'ha imposat ací. Però ull, queden els vestigis de la memòria per a pelar a qui siga. Només cal pensar en l'última paella del diumenge.
El nom, amb el que el Teatre Micalet tanca la temporada, posa en evidència alguns elements per tindre en compte. Primer el valor de les companyies valencianes, que estan a un nivell superior, des dels actors, als directors, adaptadors i els tècnics. També el paper essencial de les sales privades valencianes, amb programacions que conjuguen bones funcions amb la connexió amb el públic. A més el Micalet aposta per una obra amb mes i mig en cartellera. Eixa és la clau, n'hi ha públic de sobra perquè determinades representacions, una al semestre com a mínim, estiguen almenys quatre setmanes en cartell. Allò de la boca-orella funciona lentament i quan arriba a bon port el vaixell ja ha partit.
I recordem la frase de Vito Corleone: «Mai tornes a dir el que penses a algú que no siga de la Família».
