Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Psicoanàlisis política

«L'Electe»

teatre talia

De Ramon Madaula amb versió de Juli Disla, amb Josep Manel Casany i Alfred Picó, direcció de Carles Sanjaime.

Fins al 22 de setembre.

Un fictici despatx de la Generalitat reparteix molt de joc. Més familiaritzats a l'Oval de la Casa Blanca, Juli Disla s'ha atrevit amb una psicoanàlisis al futur president valencià Paquito Ferré (Josep Manel Casany), que poques hores abans del seu discurs d'investidura té una impertinent picor al nas. La intervenció del millor psiquiatra de la ciutat (Alfred Picó) destapa la baixa autoestima del mandatari, arribat a la màxima autoritat valenciana des de l'alcaldia d'un poblet de la Vall d'Albaida. Desvelada la trama des de l'inici, i amb un desenllaç esperat, L'Electe es converteix en una memorable acció escènica entre dos dels millors actors actuals. Fa anys que Casany està en el seu millor moment, per això no para de treballar, i si fa tres mesos tancava la temporada amb El nom a El Micalet, ara l'obre al Talia. Dues de les sales de València amb la programació més coherent. Quan un cartell anuncia la interpretació de Casany cal anar immediatament. Fins i tot assegut la majoria de temps a la butaca, com és el cas, fa creïble qualsevol paper. Alfred Picó, per la seua part, es destapa com un excel·lent doctor que indaga en les motivacions que té un individu, com el que té enfront, per guiar les regnes d'un país, precisament ara que els lideratges recauen en personalitats amb més inclinacions burocràtiques que polítiques, en el sentit ample del terme grec. El fenomenal partit de tennis actoral entre Casany i Picó demostra la versatilitat de l'escena pròpia i al mateix temps que els anys d'experiència també s'han de valorar, com els bons vins.

Disla ha estat fidel al text original de Ramon Madaula, una peça còmica sobre la política, però ha estat capaç d'anar un poc més enllà amb tics corrosius com la inoportuna telefonada de l'empresari que mana més que el president d'un país democràtic. Una escena memorable, com també l'inici amb una versió al piano de la Muixeranga de Josep Zapater, eixe himne religiós que alguns volien fer cívic.

Compartir el artículo

stats