En la guerra no te'n fies ni de ton pare. Això diu el nazi de Dinamarca, l'última obra dels germans Sirera, que tanca la trilogia Europa en guerra, precedida per Silenci de negra, on l'acció passa a la França de la resistència, i Benedicat, que ocorre a la Croàcia governada pel feixista Pavelic. Un projecte dramaturg on els Sirera incideixen en el principi bàsic de les societats democràtiques, cal conéixer la història per no repetir-la. El rei i el govern de Dinamarca van deixar-se ocupar per Hitler, i van mantenir eixe equilibri fins a les eleccions de 1943, any on el partit nazi no va obtenir bons resultats i el govern alemany va decidir assumir el poder directament.
Sobre aquest escenari històric de l'ocupació nazi es construeix Dinamarca, la història de la família d'un pastor luterà i les seues relacions amb el món del teatre (i de la vida). Sis personatges que van teixint una teranyina de relacions, on a més de la religió, s'escenifica la resistència a l'ocupació, l'ambició professional i els desitjos sexuals. Una galeria molt actual on a més del pastor ( Enric Juezas), la seua filla ( Rebeca Valls) i la dona en segones núpcies ( Cristina García), figuren el director d'una companyia teatral ( Sergio Caballero), una aspirant a dramaturga que s'uneix a la resistència ( Paula Braguinsky) i un paramilitar nazi ( Raúl Navarro). Rodolf Sirera, que ha tancat l'obra com si el seu germà estiguera al seu costat, ha construït un relat molt cinematogràfic, on la presència de l'escena retrospectiva ajuda a seguir el fil de la història, però complica la seua representació. Un repte que Carles Alfaro coneixia, i que ja va avisar que era un dels muntatges més complexes en els que havia treballat. Acostumats a un Alfaro més solvent, amb Dinamarca trau un aprovat ras. No està ben resolta l'escenografia ni tampoc la continuïtat entre les vint escenes, recorrent a les imatges gravades en algunes. En canvi, li trau tot el partit a una sala tan antipàtica com el Rialto amb l'ús del pati de butaques, i és un encert l'elecció dels actors, on destaquen Cristina García i Sergio Caballero, que potser estan en el millor moment de la seua contrastada carrera.
Alfaro tampoc ha sabut traure tot el suc al text dels Sirera, ple de diàlegs substancials que posen davant l'espill aquella societat amb la nostra, amb un final poc aprofitat. Com el text dels Sirera resulta millor que l'obra, cal recomanar la seua edició a Bromera en un llibre on també està Plagi, l'últim text teatral de Rodolf Sirera. Aquesta nit, els Premis d'Arts Escèniques reconeixen a Rodolf Sirera atorgant-li el merescut Premi d'Honor. L'orgull és nostre, perquè des de València ha sabut fer teatre (i guions) universals. Ell sí que representa l'autèntic cosmopolitisme.
