Durant els finals dels anys setanta, El miedo a la libertad d' Erich Fromm era un llibre que rodava pels instituts. Encara que el psicoanalista alemany d'origen jueu l'havia escrit molt abans per alertar de les condicions psicosocials que van permetre l'hegemonia del nazisme, la reestrenada democràcia espanyola el va recuperar com una mena de catecisme laic. Manuel Molins m'ha fet recordar aquella lectura adolescent. Com a dramaturg atent ha sabut recollir a El moviment els fenòmens de totalitarismes actuals que fascinen els joves. Quan crèiem que l'accés universal a l'educació i per tant la cultura deixava Europa vacunada contra el feixisme, només cal fer una lectura al diari per inventar noves teràpies. Això fa Molins, amb un text contundent a favor de la llibertat, perquè són temps de reivindicació bàsica.
El moviment és una obra molt intensa, gens fàcil d'interpretar i que incomoda a l'espectador. Cal anar amb les orelles ben afinades. Joan Peris tampoc ho tenia fàcil per posar en escena el text de Molins, que requereix una escenografia austera que centre l'atenció en el discurs. L'elecció de Ximo Solano com protagonista fa molt creïble el paper de Carles, el professor de secundària que trama una manipulació dels seus alumnes mitjançant un taller experimental que agrupa totes les assignatures de l'àrea d'humanitats. Sobre Solano pivota tot el moviment de l'obra. Fa temps que no vaig a classe, però pel que sé d'alumnes i professors amics que han vist l'obra, el perfil de Carles és molt habitual, per això la gran actuació de Solano corre paral·lela a la voràgine enèrgica de la funció. Queden pocs actors tan intuïtius com ell en l'escena actual.
Reitere que El moviment és una peça de risc, resolta amb la direcció i el protagonista. No tant amb els actors que fan d'alumnes, dit amb tot el respecte del món i sabedor que alguns d'ells és la primera vegada que participen en una representació de primer nivell. Supose que segons vagen sumant funcions estaran millors, però els falta presència, dicció i assumir el paper. Els sis concentren l'univers divers d'una classe actual, la sabuda, el pallasso, la popular, l'esportista, la glamurosa i l'incomprés. Molins retrata molt bé la situació de qualsevol institut del país, jugant amb els personatges dels xavals i demostrant la gran facilitat que tenen per ser carn de manipulació, siga la que proposa el professor per formar una secta des de la seua experiència juvenil en una molt activa aleshores, o les formes actuals d'alineament a través de les noves tecnologies.
A les escenes on desapareix Solano fa l'efecte d'estar a la representació de la festa de final de curs. Sóc conscient de la dificultat per trobar actors novells solvents, i també del poc marge per estirar assajos, per tant no cal tindre això en compte. L'important és l'essència d'una obra plena actualitat després de l'exhumació de Franco, i que la majoria de centres educatius haurien de veure. Igual que els docents que aprecien encara el seu treball.
El moviment és una de les obres de l'any, profunda, actual, polèmica i absolutament recomanable. Llarga vida a Molins, Peris, Solano i a El Micalet.
