Amb l'edat només queden dues evidències. Què els borratxos diuen la veritat i que les ressaques duren més. La resta són fake news. Tot i que essent veritat els manaments anteriors, alguns tenim cadència per la coherència, el teatre, i els espectacles de Contrahecho. Tot i que els vaig descobrir tard, em van atrapar amb Segarem ortigues amb els tacons, una obra desferradora sobre la prostitució funcional, és a dir l'acceptada.
Aquella que considera normal desfogar-se en els antics bars de xicones, que ara són les rotondes de carretes secundàries. Un any després aborden la pitjor droga social, l'alcoholisme. No des d'una òptica puritana, sinó amb una perspectiva progressista d'alienació. I no era fàcil. Delirium és millor que Segarem ortigues..., perquè entra en l'escena urbana que Marcos Luis Hernando retrata amb claredat meridiana.
Cinc perfils ben pròxims i reconeguts s'enfronten a la dependència de beure des de diversos punts de vista. La solitud femenina ( Rosanna Espinós, brutal); l'exclusió perifèrica ( Pilu Fontán); el matxirulo poligonero ( Ernesto Pastor, extraordinària la seua imitació del mític Eugenio); la decrepitud de la bellesa ( Maria Poquet) i la veu de la consciència ( Alberto Baño). Un repòquer d'actors excepcionals que donen valor al text d'Hernando, que insisteix a posar davant l'espill totes les contradiccions contemporànies, en aquest cas la droga legal per excel·lència. Quan jugues amb bon intèrprets, l'escenografia és secundària (i en Delirium millorable), per això cal prestar atenció als monòlegs de cadascú dels personatges. Aquí rau l'essència de l'obra i de la funció. Són millors les escenes individuals que les col·lectives, on es perd la força dramàtica, i no per culpa dels actors.
La diferència entre el deliri kafkià i el que presenten els de Contrahecho és la proximitat. Mentre que la ficció literària de Kakfa és un bon ús abstracte del deliri, que a més és capaç de desmuntar muralles entre subjectes racionals i alienats, la que proposa Hernando brilla per la seua quotidianitat, eixa que pots trobar a la cantonada. A més tractada amb respecte i fora del populisme de la barra de bar.
Encara que la funció es recrea en les causes que ens han portat a beure de forma desfermada, la pirotècnia final mereix tota l'atenció. Perquè als últims minuts de Delirium trobarem la crítica global a la societat de consum actual, aquella que amb un simple clic t'ofereix el paradís terrenal, però amb moltes més trampes que la clàssica botella, que no enganya.
Bon treball d'una companyia amb molt de trellat escènic.
