Sobtadament ens deixava fa uns dies el periodista i escriptor Rafa Ventura Melià. Ho va fer silenciosament, amb un cert misteri, com va viure. Per a diverses generacions serà sempre un referent, l'incansable observador que va estar present en el redreçament cultural valencià. També per a uns jóvens universitaris, creadors pels anys huitanta del col.lectiu Vicent Peris, va significar un interessant punt de claror on trobar llum.
Recordem, amb la vista plena de passió i la força de la joventut, la primera vegada que ens acostàrem a un text seu. Es tractava del llibre Que València conteste. L'havia publicat l'editorial Gorg amb la intenció de donar resposta a totes les qüestions sorgides relatives a la política local. Semblava que en no res es convocarien les eleccions municipals, però encara quedaren dos anys durant el qual el postfranquisme va cavalcar sense cap fre per uns ajuntaments que no es democratitzaven. La llum que posà Melià a tot el que venia a través d'aquell escrit fou intensa. Realment era un programa per a redreçar el Cap i Casal urbanísticament i culturalment, després de la desfeta que havien provocat els consistoris franquistes. Per a estos jóvens de vint anys. que ara naveguen al voltant del mig segle, hi va haver unes planes que ens ompliren d'esperança. Es tractava de les dedicades a la importància estratègica de les Falles en la cultura de la ciutat de València. En un temps que a nosaltres ens tocava lluitar a contracorrent de la Universitat perquè créiem en el valor patrimonial de la festa, allò suposava un gran suport als nostres plantejaments. Eren anys durs per als qui participàvem del món acadèmic i trobàvem la incomprensió del professorat en les aules i del blaverisme més radicalitzat al carrer. Per eixa raó, les seues propostes van tindre tant de calat en el nostre camí. També férem nostres altres dos textos seus: el dedicat a aplicar els punts de vista de la semiòtica per a estudiar els cadafals fallers i l'aparegut en aquell mític número de l'any 1976 d' Ajoblanco dedicat a les Falles. Tampoc no ens perdérem les reflexions al voltant de la festa que deixava caure des de Valencia Semanal.
Però, per a este col.lectiu, hi va haver un moment realment especial de contacte amb Ventura Melià. Fou en els anys noranta. En eixa dècada, va ser quan, amb més força, i malgrat els grans entrebancs, ens decidírem a reivindicar el sentit festiu, cultural i patrimonial de la festa. En l'intent J osep-Lluís Marín i Lluís Mesa fundàrem la comissió Universitat Vella-Plaça del Patriarca i participàrem en els inicis de l'Associació d'Estudis Fallers. Una agosada parella com nosaltres, sense pensar-s'ho massa, ens llançàrem a convocar una taula redona dedicada a «Falles i cultura» en el Club Diario Levante. Era l'any 1992. Li demanàrem la seua assistència i allí va estar. Ens ve al cap com va sol.licitar amb entusiasme, davant d'aquell públic expectant, el confrontament de les seues idees amb algun representant de la reacció fallera. Ell va suggerir el nom del mític Emili Camps.
En definitiva, com es deia al principi, Melià se n'ha anat silenciosament, però deixant darrere d'ell un munt de lletres plenes de literatura, periodisme, trellat i llum. Va ser un dels pocs intel.lectuals valencians que, des d'una òptica progressista, es va atrevir a reflexionar sobre les falles a partir dels anys seixanta, quan quasi tots esmentaven la festa com a sinònim de reaccionarisme i conservadorisme. Eixa actitud, en este moment de la seua mort, ha fet que torne a estes planes un col.lectiu que durant anys ha estat callat. La situació ben s'ho val. Ventura Melià, en un temps que la progressia fugia de les Falles, les va entendre i defensar com un fenomen cultural de masses rellevant. Va ser una llum en aquell estret i fosc camí, que mai oblidarem. Aquell clarivident Ventura Melià romandrà sempre en nosaltres.
* Col.lectiu Vicent
Peris
