Dilluns que ve farà 30 anys, els meus amics Paco Sellés i Amparo Pont em van visitar al Clínic de València, on la meua filla Marina havia nascut de matinada. Aquell matí, Paco, després d'haver torturat els amics durant mesos amb els seus dubtes i sobtats canvis d'opinions, havia sucumbit a la nostra «insuportable pressió» i finalment havia firmat una hipoteca de 10 anys per comprar el seu pis del carrer de les Danses. Després de l'acte formal, on va acudir acompanyat del seu Vicent, Amparo va prendre el relleu i es va endur un Paco superexcitat a dinar, abans de vindre a vore'm.

No oblidaré mai l'entrada de Paco a l'habitació: una prima donna gegant en una de les seues grans actuacions estel·lars. Gesticulant, agafant-se els cabells, arrapant-se la cara amb les seues manotes, no va callar ni un segon: «acabaré de pagar la hipoteca l'any 2000! L'any 2000!» i, abocat al bressolet de Marina: «Ai, Marina, el tio Paco no et vorà créixer, que em tancaran a la presó per impagament!». Amparo, divertida i desesperada alhora, incapaç de contindre'l: «Paco, compórtate, que estás en un hospital». I a mi: «Está enloquecido. Vicent se ha vuelto a Gavarda muerto de vergüenza. Fíjate que cuando le han preguntado a Paco en qué banco trabajaba, para saber dónde domiciliar el recibo, ha saltado como una loca diciendo que él no trabajaba en ningún banco, que él trabajaba en Tres i Quatre!». Evidentment, Paco va pagar la hipoteca sense xafar la presó, i sempre ens va agrair el consell.

En aquell moment, ja feia anys que érem amics. El desembre anterior, jo ja embarassada de sis mesos, vam fer un viatge a París Paco, Vicent, Quico Bellveser, Amparo, Toni i jo. El dia 6 jo complia 30 anys, i el dia 8 Amparo en feia 31. Era la primera vegada que Paco anava a París, ell era més de Londres. Érem joves, guapos, teníem treball i salut. Vam riure molt, moltíssim. Amb Paco no t'avorries mai. Tot era susceptible de ser parodiat, i els cambrers de París ho van pagar. Una nit Vicent va demanar de postres «mousse au chocolat à volonté» i li van presentar una ensaladera enorme de mousse, amb la consegüent sobreactuació de Paco, animat per molt de Beaujolais. Toni i jo no vam tornar a aquell restaurant en anys, per si ens reconeixien.

Sempre he pensat que el caràcter rialler de Marina i la seua afició al teatre - rara avis en la seua generació- tenen el seu origen en aquells mesos meravellosos. Com en els contes, sobre el seu bressol es va abocar una fada bondadosa i embogida. Dijous passat, inconsolable en el seu piset de Londres, vam fer un Skype llarguíssim on vam parlar molt de Paco i de la vital importància dels afectes elegits. A casa mai no vam haver de parlar-li de respecte a la diversitat sexual ni bla bla bla. Això també és herència, Marina.

Paco i jo ens volíem molt. La nostra amistat de vora quaranta anys es basava en el respecte i el suport incondicional en els mals moments. La mort de Vicent, el seu gran amor, el dia 1 d'agost de 1999 va ser la gran tragèdia de la seua vida. Vam arribar al soterrar amb el temps just, i ens vam col·locar a l'última fila de l'església de Gavarda, plena a vessar. La mare de Vicent, a tocar del taüt del seu fill adorat, va fer un senyal a Paco perquè s'asseguera en primera fila. Davant de tot el poble, on Vicent era un metge i veí respectat, va reconéixer i distinguir la parella del seu fill. Paco es va estimar més quedar-se darrere, i no ens vam soltar les mans en tota la cerimònia. La mare de Vicent va morir tres dies després, de pura pena.

Amb la mort de Vicent, Paco va passar una depressió de llibre, amb teràpia i medicació. Durant mesos, parlàvem gairebé cada dia, interminables converses de telèfon a la nit, quan Marina ja dormia. D'aquella tragèdia en va emergir un Paco potser menys destarifat, més sensible i amatent als amics. La mort sobtada de la nostra Amparo, el desembre de 2011, va revifar el dolor. Una altra vegada la incredulitat, la pena profunda, i moltes hores de mans enllaçades.

Paral·lelament, és clar, hi havia la vida professional a ca Eliseu, com deia ell, on Paco era admirat i valorat pels seus vastíssims coneixements lingüístics i literaris. Va haver de tractar amb periodistes, escriptors i tota classe de patums. Els més intel·ligents agraïen els suggeriments. Els mediocres s'ofenien. Tots ells eren degudament passats pel sedàs de la seua implacable i enginyosa ironia en les sobretaules del cap de setmana.

Regalava amb generositat bocins de la seua cultura oceànica. Abans de Google, hi havia Paco Sellés. Una telefonada preguntant-li per un escriptor anglés de segona fila, posem per cas, donava peu a una conferència detalladíssima de la vida i obra del personatge, incloent-hi la vida sentimental, i penjaves el telèfon amb la sensació d'haver llegit una entrada de l'Enciclopèdia Britànica i un reportatge de la Hola, tot alhora.

No em vaig explicar mai com sabia tant, de tantes coses. Com trobava el temps, com ho recordava tot. Però com que sé que molta gent escriurà sobre el Paco savi, jo continuaré parlant del meu Paco.

I ara, el final.

El 31 de gener li vaig fer saber la mort de Rafa Ventura Melià, que acabava de comunicar el diari Levante-EMV. Em va cridar immediatament. Estava colpit, i molt impressionat perquè Rafaven havia mort sol. Em va dir que no es trobava bé, per culpa d'una ciàtica, deia ell, i d'una gastritis, i que havia perdut la gana. Que estava de baixa i que Rosa l'havia acompanyat al metge. Alarmats, el vam visitar de seguida. El recorde a la porta, la mirada clavada en el meu rostre per copsar la meua primera reacció. Crec que vaig aconseguir dissimular el pànic en vore'l tan prim i pàl·lid. Crec.

Van seguir dues setmanes horribles, d'analítiques, de confusió i de patiment. En casa, Paco intentava en va reprendre el fil de Proust's Duchess, de Caroline Weber, un estudi sobre les tres dones de l'alta societat parisenca del fin-de-siècle que van inspirar la Duchesse de Guermantes de Proust. Me'l va recomanar, com feia sempre quan alguna lectura el fascinava.

Va ingressar finalment a l'hospital el 18 de febrer, on va morir dijous passat. Va encaixar el diagnòstic -càncer de ronyó amb metàstasi- sense drama. Al principi encara esperançat, i amb el pas dels dies, resignat. No el vaig vore plorar, ni enfadar-se. Al contrari, mai Paco ha estat més tendre i afectuós. «Vos vullc molt, vos adore», repetia. Estava enormement agraït als qui el cuidaven, especialment Rosa, també als sanitaris i als molts amics que feien cua. Parlava de sa mare, i de Vicent, naturalment.

Una altra volta les mans enllaçades. Crec que havia pensat molt en la manera que volia morir-se, elegant i contingut, com els Lords de The Crown. Jo també voldria ser una Lady, però mira, fa dies que tinc els ulls irritats i el nas roig. Ha sigut morir-te, Paco, i ni comportar-me sé ja.