Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ovidi, herència de cançons, actitud i rebel·lia

Les noves generacions de músics valencians recorden a l'artista d'Alcoi pel 25 aniversari de la seua mort

Ovidi, herència de cançons, actitud i rebel·lia

Dilluns passat es van complir els 25 anys de la mort d'Ovidi Montllor i la seua figura, lluny de resultar aliena per a tots aquells que no freqüenten la «cançó» i que els ve gran la mitificació i la nostàlgia, s'ha consolidat com un referent de rebel·lia i compromís artístic.

Ovidi va morir un 10 de març de 1995 a Barcelona, quan els temps no eren especialment favorables per a ell, quan ni la indústria musical, ni les administracions, ni els mitjans ni el gran públic semblaven prestar atenció a aquell talentós creador de cançons i encara més talentós intèrpret.

Però des de llavors, primer d'una forma més subterrània i després de forma cada vegada més evident, la figura d'Ovidi ha anat ocupant un lloc de preferència en el panorama mental de molts artistes posteriors a ell.

Així ho entenen els músics valencians (fans i no fans d'Ovidi) als que Levante-EMV ha convidat a escriure de «l'artista, cantant i pallasso» d'Alcoi, triant alguna de les cançons del seu repertori i recordant des de quan l'obra de la «Fera ferotge» de la música valenciana forma part de les seues vides.

Maria López

Moonflower, Atlàntic

«La samarreta»

N'hi ha cançons que em connecten amb la meua adolescència i dos d'elles són «La samarreta» i «Perquè vull», del gran Ovidi Montllor. Tenia un mestre que ens ensenyava valencià amb diferents recursos i un d'ells eren les cançons. En un moment donat ens plantejà activitats amb estes dues del músic d'Alcoi, que ja mai he pogut oblidar. «La samarreta» em va semblar un gran exercici d'ironia i humor per a deixar constància de la seua ideologia d'esquerres.

Ovidi Tormo

Los Zigarros

«Homenatge a Teresa»

Mi relación con Ovidi Montllor es muy especial ya que a mi madre le gustaba mucho y siempre andaba pinchando sus discos en casa, tanto que decidió ponerme su nombre. Me encanta la sensación de llamarme así, es muy rock'n'roll.

Arnau Giménez

Zoo

«L'escola de Ribera»

«L'escola de Ribera» m'agrada sobretot per la lletra, que em resulta trista i bonica alhora i em connecta amb les històries que ma mare m'ha contat recordant els seus anys d'alumna a les escolàpies de Gandia. L'Ovidi fa anys que va entrar a la meua vida i el primer record que en tinc és escoltant, en una cinta de cassete al cotxe de mon pare, la cançó «Corrandes de l'exili». És una de les primeres veus que vaig sentir cantant en valencià.

Miquel García

Cactus

«Autocrítica i crítica»

De ben menut que els meus pares em posaven l'Ovidi. Potser per proximitat geogràfica, per semblança política, però vaig créixer tenint a Ovidi com un referent. El que em va transmetre a mesura que anava creixent i descobrint-lo, era la imatge d'un artista complet: actor, poeta, escriptor... Ja amb la maduresa amb El Diluvi vam aprofundir en la seua obra i a mesura que l'anavem coneixent, més ens fascinava. Massa prompte ens va deixar. «Autocrítica i Crítica» transmet molt bé la seua forma de ser. Sempre Ovidi!

Flora Sempere

El Diluvi

«Als companys»

? Una cançó amb la qual sempre hem connectat especialment ha sigut «Als Companys». Va ser de les primeres que vam versionar d'ell, i de fet avui en dia encara la fem en les proves de so. Crea unes sinergies entre nosaltres molt boniques. Per a nosaltres la figura d'Ovidi és molt important que portem a l'essència del grup. Forma part de la banda sonora de la nostra vida i n'estem molt contentes de poder fer-li un homenatge constant.

Jorge Pérez

Tórtel

«Perquè vull»

Mi primer recuerdo relacionado con Ovidi Montllor fue verlo como actor en «Furtivos». Yo era un crío y me quedé hipnotizado por aquella película. Me sorprendió poco después ver que ese tipo alelado no hacía más que un papel y que además era cantante. Si ahora tuviera que elegir una de sus canciones me quedaría con «Perquè vull». La letra es divertida, valiente y emocionante. Sobre todo era un gran poeta rebelde y contestatario, como han de ser los poetas imprescindibles.

Pau Alabajos

«M'aclame a tu»

«M'aclame a tu» és una cançó perfecta. El so de la gravació sembla avançat per a la seua època. La veu tel·lúrica de l'Ovidi sempre molt present, a cau d'orella; una pronúncia natural, quotidiana, càlida, estimulant i sentida; la guitarra vivíssima de Toti Soler; l'acordió que ho il·lumina tot; les paraules d'Estellés rememorant un dels capítols més dolorosos de la guerra civil, el bombardeig de l'estació de Xàtiva. I a pesar de l'horror, les paraules que tria Estellés per a referir-se'n són d'amor i de tendresa. Potser no tenim un «Gernika», però tenim una cançó sublim que és tot un antídot contra el virus de l'amnèsia.

Feliu Ventura

«La fera ferotge»

Quan vaig nàixer Ovidi ja parava per casa a través dels seus vinils. Però va ser ja abans d'arribar a la Universitat quan vaig escoltar-lo amb més profunditat. El disc «Un entre tants» n'és el primer record. Amb Ovidi passa que en cada moment de la teua vida pren significats nous i t'hi tornes a deixar seduir. De menut, «La fera ferotge» és una història d'una fera que s'escapa. Quan et fas gran te n'adones que la fera demana unes condicions més dignes. I finalment, entres a l'arxiu d'Ovidi a casa d'Antoni Miró i te n'adones que parla de com els mitjans del règim franquista van voler atiar la por perquè la gent no es manifestés l'1 de maig de 1968 al costat de les «feres» que reclamaven unes condicions de vida i llibertat millors. Ovidi no s'acaba mai.

Pau Camps

Smoking Souls

«Va com va»

No recorde el primer cop que vaig escoltar l'Ovidi però si sé en quin moment vaig començar a prendre consciència de la seua figura. Del poc que ha estat reconegut en casa nostra fins que no ens hem posat les piles per retre-li homenatge i pal·liar la desmemòria que el blaverisme i el PP va saquejar. Em vaig adonar del compromís de les seues lletres quan vam gravar la nostra versió del «Va com va». 46 anys després de ser publicada, segueix al peu del canó amb un discurs de classe que apunta i dispara cap amunt, directe al poderós.

Yerai Calvo

Novembre elèctric

«Tot esperant Ulisses»

La meua relació musical amb Ovidi és d'admiració des de la distància. Vaig viure i créixer aliè a la seua obra i, al prendre contacte amb ella, vaig poder vore l'empremta que havia deixat en tota una generació. Ovidi, al costat de Estellés, conforma un dels principals actors del patrimoni artístic valencià. D'Ovidi em quede amb la seua personalitat arrasadora, la seua manera de cantar i, sobretot, contar. Amb la seua veu tan personal i l'esperit rebel. No hi ha un altre com ell. Si haguera de triar una cançó seria «Tot esperant Ulisses». Una lletra emocionant que parla del xicotet i alhora de l'universal.

Pau Roca

La Habitación roja

«Corrandes de l'exili»

Ovidi forma part silenciosa de la meua vida. Recorde vore'l actuar als Vivers de molt xiquet i escoltar-ho a casa en aquella època. I què dir de la seua faceta d'actor, ha estat a moltes de les millors (i alguna de molt dolenta) pel·lícules de per ací. «Corrandes de l'exili» és preciosa. És un poema de Pere Quart, una cançó d'exili per la guerra civil que va sofrir l'autor de la lletra, però que funciona amb qualsevol allunyament de la terra volguda.

Júlia

«Serà un dia que durarà anys»

S'han fet diverses versions d'aquest tema, però ens quedem amb la que hi ha al disc «Per Sempre» , la gravació d'estudi. Té una instrumentació molt innovadora per a la cançó d'autor d'aquell moment. El xoc entre el ritme de la percussió i la seua veu és avantguarda pura. Cap al final agafa una èpica que fins i tot ens recorda a algun fragment d'algun dels discs més orgànics de Björk, la nostra mussa. I pel que fa a la lletra, seguim esperant eixe «dia que durarà anys». Unes paraules colpidores, plenes de vigència i enyorança d'una llibertat que no arriba. «Braços lliures i boques i mans».

Micalet Landete

Senior i el cor brutal

«Bon vent i barca nova»

Ovidi per a mi segueix sent bastant incògnita. A casa dels meus pares ocupava el poc lloc que li deixaven Alimara, Emili Piera i, sobretot, Raimon. Sempre he admirat la seua dimensió social: nedant a contracorrent, fent el que li rotava i posseïdor d'eixa imatge nocturna i alevosa que semblava disfressat en les seues aparicions cinematogràfiques. Fa poc temps vaig tornar a ell en adaptar la cançó que he triat. Viure dins d'eixe tema va ser una experiència plena de plaer i adquisició de coneixement i em va deixar més ganes d'Ovidi. Llarga vida!

Samuel Reina

«Coral romput»

Es harto complicado elegir una pieza de tan extensa obra pero supongo que la que dejó en mi un huella profunda fue ese tema inmejorablemente recitado e interpretado que es «Coral romput». En la capacidad expresiva e interpretativa de Ovidi las palabras de Estellés cobran una fuerza evocadora e irreductible. Es uno de esos textos claves de finales del franquismo lleno de tristeza pero que se aferra a la identidad de la memoria y evoca una nostalgia infinitas. Es una obra que jamás perderá fuerza, pionera en la experimentación poético-fonética. Un canto de amor como nunca ha escrito nadie.

Néstor Mir

«La carnisseria»

He escollit «La Carnisseria» perquè Hugo Más, que per a mi és una mena de reencarnació de l'Ovidi, me l'aconsellat. També m'ha recomanat «El diluvi» i «El desesperat». Aquestes cançons són per a mi, amb una certa tradició francòfona, com un pont que em fan viatjar al món de Brassens o Renaud. Lletres molt curades, amb una música vodevilesca a lo Boris Vian, que sempre m'ha agradat, i un desig de voler colpejar les consciències o la conformitat o la normalitat de la gent, fent veure que la vida és molt més interessant si la llegim des de la tragicomèdia.

Hugo Mas

«Voleu guerra»

D'Ovidi he intentat aprendre dues coses. Una, la integritat en la mesura de comprendre que tot allò que fem és polític; i així hem d'assumir-ho i prendre consciència, especialment a la cultura i a les arts interpretatives. I dos, la declamació poètica perquè em va mostrar que es podia recitar amb la intensitat i profunditat que Vitorio Gassman, i fer-ho en català. «Voleu guerra?», dedicada a un dels meus referents, Leo Ferre, condensa ambdues coses amb sotilesa i amb incisiva contundència, com potser només Ovidi sabia fer-ho.

Àlex Martínez

Tardor

«A la vida»

M'és impossible no apreciar la seua força desgarradora quan recita, quan canta, o quan canta i recita. O les seues lletres, sempre carregades d'ironia, de contradiccions, de vida en majúscules. M'és impossible escoltar «A la vida» sense emocionar-me, tant si la canta ell com si ho fa Maria Arnal. Cante a la vida plena, des de la vida buida.

Compartir el artículo

stats