Si hui el teatre català té una trajectòria intensa i brillant i ha aconseguit connectar amb un amplíssim sector del públic, això es deu sense dubte a figures com Josep M. Benet i Jornet, una les més destacades i polièdriques, si no la que més, durant més de cinquanta anys. Perquè parlar de Josep M. Benet i Jornet, com a ell li agradava signar, amb M punt, o altrament dit Papitu, un apel·latiu tendre i universal, és, en efecte, parlar de la constància enamorada del seu treball, de la pluralitat i diversitat dels seus interessos i de la seua gran obra.

Amb Una vella, coneguda olor, premi Josep Maria de Sagarra 1963, es pot dir que comença el teatre català contemporani. Un teatre al que Josep M. Benet i Jornet ha dedicat el bo i el millor de la seua vida. Després d'uns anys movent-se en els territoris del realisme, la seua obra va anar evolucionant, incorporant elements més imaginatius i fantàstics, a partir de La desaparició de Wendy (1973) fins arribar, entre d'altres, a la meravella que és El manuscrit d'Ali-Bey (1985). Perquè Papitu no es va tancar mai en sí mateix o amb els seus èxits, sinó que, inquiet i persistent, sempre va estar en evolució personal i professional, buscant sense descans nous públics i lectors per al teatre. Així la dècada dels 70 del nou-cents és una dècada en què Benet escriurà algunes obres dedicades als espectadors més joves, a més de col·laborar amb Terenci Moix, amb qui l'unia una gran amistat, en Quan la ràdio parlava de Franco (1979). Però serà a partir de Desig (1991) quan la seua producció s'orienta decididament cap a nous camins i ens oferix textos d'una gran complexitat i contundència, com ara Testament (1996), L'habitació del nen (2003) o Salamandra (2005). Traduït a moltes llengües i representat a diversos països europeus, Benet i Jornet ha guanyat importants premis literaris, i la seua obra E.R. (1994), connectada argumentalment amb Plany en la mort d'Enric Ribera (1972) de Rodolf Sirera, fou traslladada al cinema, el 1996, per Ventura Pons, qui també adaptaria Testament, amb el títol Amigo/Amado (1998). El Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana presentà al teatre Rialto de València, el febrer de 1988, la seua adaptació del Tirant lo Blanc. Un àmbit, el de les adaptacions, que també conreà amb notable èxit com ho demostra la seua escriptura de La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, el 2008 en el TNC per commemorar el I Centenari del naixement de la gran escriptora.

I no podem acabar aquest recordatori d'urgència sense ressenyar la important contribució de Papitu / Benet i Jornet a la creació d'una ficció televisiva autòctona, a partir dels seus treballs per a TV3 i posteriorment per a TVE i altres cadenes estatals, amb sèries com «Nissaga de poder» (1996-1998), «Amar en tiempos revueltos» (2005-2012), o «Vent del pla» (2005-2010).

Al llarg de la seua vida, Benet va establir moltes relacions literàries i personals amb dramaturgs i investigadors no sols de la nostra àrea lingüística, sinó també de la resta de l'Estat espanyol, com ara Juan Mayorga o José Monleón. I també els qui signem aquesta necrològica hem tingut l'honor de comptar amb la seua amistat, motiu pel qual el seu traspàs ens afecta d'una manera més directa, no només com a home de teatre admirat, sinó com amic estimat i, last but not least, com a company tossut en la construcció d'una dramatúrgia en la llengua comuna malgrat tots els entrebancs: segur que ni ara descansarà en pau i continuarà batallant en els jardins de Talia.