La trajectòria poètica de Francisco Brines compta amb multitud de reconeixements importants com l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana per la seua extensa i sublim obra poètica. Aquest membre de la RAE amb la lletra X és un imprescindible de la literatura, sí ho sabíem, però obtindre el Premi Cervantes és obrir de bat a bat la seua obra a molts lectors i lectores que no s’havien acostat a una poesia necessària.

Ser el primer escriptor valencià reconegut amb un Premi Cervantes és un punt i a part, un guardó que no per ser més que merescut, ens ha deixat d’emocionar. Emociona perquè és un premi a la paraula discreta; a la intimitat; a una poesia sense cap pretensió grandiloqüent. Brines fa, dels seus versos, la seua ferramenta existencial: són, alhora, medecina i verí contra el pas del temps i la vida. És l’eterna lluita entre l’amable i enyorada infantesa i el present inexorable i cru; entre la memòria i la realitat; entre la seguretat pretèrita i la incertesa del moment; entre la vida passada i la mort que esdevindrà. I és la cerca d’aquest equilibri impossible allò que atorga a la seua obra un caràcter propi i diferent.

A més de ser un poeta extraordinari, Brines és, també, un valencià universal. Fill d’Oliva i de la Safor però, també, d’Oxford, Salamanca o Madrid. Eixa barreja de llengües i llocs que, de ben segur, ha modulat el seu esperit obert, humil i comprensiu i ha fet més lliure i mestissa la seua escriptura. I és que, més enllà dels seus versos, la seua humanitat i la seua sensibilitat envers qualsevol forma de cultura el fan mereixedor de qualsevol premi.

Vivim temps difícils i una notícia com aquesta ha suposat un baló d'oxigen ple d’alegria i reconeixement per a la cultura valenciana. De nou, i en majúscules, es demostra el poder de la cultura, dels versos, de la mà d’un poeta per a canviar les coses, per a remoure’ns per dins, per a cohesionar-nos, per a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Un premi com aquest ens recorda que les lletres ens recompensen com a societat, que cosir versos és una feina necessària per a l’imaginari col·lectiu, que la cultura és un bé essencial. Gràcies, Paco Brines.