Què llegim les dones?

L’informe contribueix també a la constatació d’una idea que, si més no, els qui som professors de llengua i literatura en qualsevol nivell educatiu ja podíem intuir: el paper de l’escola en el foment de la lectura no solament és fonamental, sinó que a més, pareix que s’està duent a terme satisfactòriament, en general, i també concretament en valencià; en tant que tot i que, pel que sembla, la gent continua preferint llegir en castellà, va a l’alça la tendència “no tinc preferència o alterne l’idioma en les meues lectures”. A més a més, la possibilitat de trobar lectors potencials en valencià, segons es dedueix de l’estudi, és major entre els menors de 35 anys. Però, alerta!, malgrat això, el percentatge de lectura de literatura infantil i juvenil és d’1% entre tots els entrevistats. Potser aquesta dada apunta que la literatura en valencià, sostinguda durant dècades en gran part en l’anomenada “literatura d’institut”, comença a adquirir la maduresa que pertoca a una comunitat lectora, a una societat “normal”?

Siga com siga, la bona qüestió és que la publicació de l’estudi encarregat per FULL, com no podia ser d’una altra manera, ha despertat l’interés de diversos investigadors i escriptors, com ara el professor i editor (i també escriptor) Joan Borja, que el dia 19 de juny en feia una anàlisi exhaustiva en un alticle titulat “Llegir” publicat al diari digital Alicante Plaza, en el qual afirmava, no sense raó, que “el grau de civilitat d’una determinada comunitat humana –la maduresa democràtica, les garanties de protecció social, el desenvolupament dels serveis públics, la quota de benestar personal i, fins i tot, els més diversos valors de la felicitat, l’alegria i la llibertat- es mesura, millor que amb cap altre indicador, amb els hàbits, els usos i els costums de lectura. Una societat que llig és una societat més culta, més informada, més crítica, més exigent, més lliure; i és alhora, també menys manipulable, menys conformista, menys vicària, menys mal·leble, menys servil, menys ignorant, menys corromplible.” Totalment d’acord, no cal dir-ho. Però què llegim? Per què llegim? Llegim el mateix els homes i les dones?

L’estudi de FULL determina que els homes (96,3 %) lligen principalment diaris, webs, blogs, fòrums i còmics i les dones (96,2 %) llegim més llibres i revistes. Sembla que per franja d’edat els gustos van en la mateixa línia: els xiquets s’inclinen majoritàriament pel còmic i les xiquetes per altres tipus de llibres. Pareix també que les lectores lligen sobretot durant el temps de lleure i els lectors ho fan per faena, suposem que perquè els gustos i les activitats d’oci són diferents entre homes i dones. Quant a la motivació, el mateix Joan Borja destaca que el 85,1 % creu que “llegir és una activitat emocionant i estimulant”, una dada que millora en el perfil universitari. Borja (no és l’únic...) no cau en el compte que l’emoció i l’estímul que suposa la lectura és el motiu que al·leguem les dones. Els homes, segons l’informe, lligen sobretot per qüestions de treball. Tot això em porta a fer diverses autoreflexions com a lectora, com a escriptora i com a professora de literatura.

Si partim del fet que segons l’estudi, les dones i els homes tenen gustos diferents a l’hora d’emprar el seu temps de lleure, podríem replantejar-nos si també tenim gustos diferents a l’hora de triar les nostres lectures? I cas que fora així, què determina la tria? Per respondre’m la pregunta faig un repàs mental als meus gustos literaris, com a lectora i com a escriptora i als del meu alumnat de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant. Per a aquest segon punt no partisc de xifres concretes sinó d’una aproximació a partir d’impressions produïdes pels resultats de diverses activitats dutes a terme al llarg del curs 2020-2021 en l’assignatura de Literatura Catalana Infantil del Grau de Mestre en Educació Infantil de la Universitat d’Alacant, tot i que fora positiu i profitós que entre els paràmetres de futurs estudis de foment de la lectura s’inclogueren aquest tipus de dades: què lligen els futurs mestres?

Quant a les meues lectures –les d’una dona que frega la cinquantena d’anys i de formació, sobretot inicial, fonamentalment de base castellana-, convindria dir que vaig començar a desenvolupar el gust per la lectura principalment a casa, a partir de la biblioteca que tenia ma mare, una dona amb una formació acadèmica molt bàsica, aficionada a la novel·la rosa, ben de moda entre les dones d’una classe social més o menys benestant de les dècades dels 60 i els 70, prèvies a la introducció del valencià a l’escola. Per tant, com he dit en més d’una ocasió: la novel·la sentimental és la base de la meua literatura, com a lectora, i segurament també com a escriptora. Primer amb autores com Corín Tellado, Mercedes Munto o María Teresa Sesé i, més tard amb escriptores que d’una manera o d’una altra van acabar formant part del cànon literari, com Jane Austen, les Brönte o Louise M. Alcott, que val a dir, que vaig conèixer ja ben avançada l’adolescència i sobretot gràcies a les adaptacions cinematogràfiques d’algunes de les seues obres. Per què aquesta tendència a buscar lectures “femenines”? Doncs per pura curiositat, per contrast amb l’absència de dones al currículum educatiu. A l’escola llegíem Juan Ramón Jimenez, Unamuno, Machado, Hernández.... I més endavant, ja a l’institut, i ja ben entrats els anys 80, Maragall, Carner, Prudenci Bertrana, Fuster, Estellés, Torrent i molts altres, en masculí. Les úniques dones que recorde haver llegit al llarg de la meua vida escolar, són Teresa de Jesús a l’escola (i perquè vaig fer la catequesi per a comulgar) i Carmen Laforet i Mercè Rodoreda en COU. Només una escriptora en català. No vaig descobrir Maria Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany, Isabel de Villena o Isabel-Clara Simó, posem per cas, fins que no vaig cursar la carrera de Filologia Catalana, i tinc l’agredolça sensació que eren això: un objecte d’estudi que es tractava molt de passada en unes poques assignatures. No passaven de ser una mera curiositat superficial. Se les esmentava en la teoria, però realment no se les llegia.

Quan el primer dia de curs de la meua assignatura de Literatura Catalana Infantil faig la prova i pregunte per les escriptores que recorda l’alumnat, tot i que en els últims quatre cursos la nòmina s’ha ampliat en un parell de noms, i ja són capaços d’esmentar Maria Mercè Marçal i a Isabel-clara Simó, per exemple, tinc la sensació que la cosa no ha avançat molt i que la continua encapçalant Mercè Rodoreda. Curiosament l’única escriptora viva que són capaços d’anomenar és Gemma Pasqual Escrivà, segurament per la bona recepció d’alguns dels seus títols entre l’alumnat de 3r i 4t d’ESO. En aquest cas la solució –ho tinc clar- la tinc jo com a professora: els propose un llistat d’escriptors i escriptores de LIJ igualitari perquè en trien un o una per fer-ne dos ressenyes i un treball. I el resultat d’un cursos ençà és determinant: Anna Llenas, Gemma Lluch, Teresa Broseta, Maria Jesús Bolta, Carme Miquel, Lourdes Boïgues, Joana Raspall, Mercè Viana, Gràcia Jiménez, Mercè Climent, Rocio Bonilla, Elisenda Roca esdevenen centre d’atenció del meu alumnat juntament als clàssics (per assidus) Carles Cano i Francesc Gisbert, per cert, únics dos autors que enguany han suscitat l’interès del meu alumnat enfront la nòmina d’autores. Val a recordar que faig classe de LIJ en el Grau de Mestre per a l’Educació Infantil i que en un grup de 58 alumnes, tinc 56 xiques i 2 xics. Continua sent la LIJ un reducte per a les dones?

I ja que parlem de quantitats, tot i que les xifres de l’estudi diuen que els homes i les dones llegim més o menys per igual, m’agradaria fer esment a l’article publicat pel professor Vicent Vidal (UA) a La veu dels llibres el 27 de març de 2021 (https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/43698/youtubers-que-parlen-de-llibres), “Youtubers que parlen de llibres”, en el qual fa un repàs per les xarxes dels booktubers valencians més coneguts. En aquest cas hauríem de dir més conegudes, perquè entre tota la nòmina que proposa, només hi ha un home. Les dones recomanem i els homes lligen?

Siga com siga, recomanar literatura és una manera de transmetre-la, la qual cosa lliga en un paper fonamental que tradicionalment hem desenvolupat les dones: la de transmissores de la literatura oral. I ho hem fet al llarg dels temps, segurament més que res, per calmar, adormir, entretenir o ensenyar a comptar, a contar i a cantar els nostres fills. Per tant, per emocionar-los i per estimular-los. Coincidisc doncs, amb la dada que més m’ha cridat l’atenció de l’estudi de FULL: la literatura emociona i resulta estimulant (almenys a les dones). A mes a més, contribueix a l’adquisició de coneixements –i de valors, si voleu- d’una manera lúdica. Què més volem?

L’ésser humà és curiós per naturalesa i la lectura hauria de satisfer en gran mesura aquesta curiositat. Caldria veure si socialment, si políticament, a algú li convé frenar-la, tallar ales, lletres i llibertats escanyant la literatura. Perquè una qüestió és clara: el foment de la lectura requereix una gran inversió de temps, de diners i de recursos que garantisquen el bon treball i el gaudi de tots els agents que intervenen en el procés de l’adquisició de la competència literària: escriptors, editors, llibreters, bibliotecaris, polítics, famílies, lectors...Fa igual el que llegim i per què llegim, les històries que contem: Sherezade contà mil i una històries per conservar la vida. Per què escrivim les dones? Per què llegim? Tant fa! El que compta és que llegim i que ens llegiu, que la societat i la crítica literària ens atorgue el lloc que ens pertoca en el cànon i en l’ensenyament, perquè l’escola, com hem vist, continua sent clau en el foment de la lectura; i que entre tots i totes contribuïm a fer una societat més justa, més culta, més amable i més crítica a través de la literatura.