Ajutjar per algunes notícies i el seu to despectiu, quan no per la seua condemna sense pal·liatius ni matisos, Don Alfons Roig, o el «cura Roig», com despectivament se’l qualifica, va ser un pederasta que s’aprofitava dels xiquets pobres a canvi de menjar per a les famílies i que exercia el seu poder absolut en l’Escola de Belles Arts de València amb una actuació plena d’ombres contra els alumnes més inquiets i innovadors.

Com a deixebles i amics de Don Alfons, nosaltres també volem expressar la nostra opinió i experiències sobre el tracte i el mestratge del Pare Roig, com era conegut i reconegut àmpliament pels alumnes del Seminari Metropolità de Montcada i d’altres alumnes, amics i coneguts de fora. I això per una doble raó: per un deure moral envers un home que ens va ensenyar i tractar com només ho pot fer un gran mestre i perquè, de moment, les proves publicades d’una acusació tan terrible i condemnable ni ens convencen ni ens semblen concloents.

Des de la nostra experiència d’anys, el Pare Roig, va ser un home lliure i alliberador, un mestre extraordinari i un sacerdot reformador de qui Maria Zambrano va dir que «derramaba palabras verdaderas en tiempos de impenetrable oscuridad». Unes paraules que ens mostren la tensió permanent de la seua vida: buscar la veritat evangèlica i denunciar les foscors del seu temps. Un home que, al capdavall, també hauria pogut figurar en el llibre de Hannah Arendt, Men in Dark Times (1965), al costat, entre d’altres, del Papa Joan XXIII. Un home que parlava des del silenci i les radicals desolacions que li provocaven el clima permanent de guerra civil imposat pel franquisme o un nacionalcatolicisme, allunyat de l’Evangeli, opresor i còmplice de la repressió contra la llibertat d’expressió i la creativitat.

Don Alfons fou un home bondadós, pobre i solidari. Evidentment no estem davant d’un sant canònic, ni d’un heroi, sinó d’un home que se sabia feble i que, com va dir Joan Fuster, era «una figura afable i discreta» que convertia la vida en amistat i en respecte a la diferència. L’any 1964, en plena activitat docent i projecció internacional, reconeixia la seua angoixa i confessava al seu amic el dominic Pie-Raimond Regamey, tindre «la sensación de un desastre absoluto en mi vida por los entorpecimientos institucionales, junto con mi debilidad de hombre sensible y pecador». Un any després, reconeixia «encontrarse angustiado por vivir sufriendo y muy pobre», de manera que no podia assistir al Congrés de Bolonia perquè «no sé cómo ir». L’any 1970, des del reconeixement de la soledat, la derrota i el defalliment, encara li escriu: «Estoy en el camino de la soledad y el silencio... enviadme una pequeña palabra de consuelo». Posteriorment, en una carta de 1981, explica les causes de la seua tristesa i soledat fent referència a un context social i polític excloent i provincià; a una situació eclesiàstica que l’impedia viure l’ideal evangèlic i a les relacions molt tenses amb la jerarquia que el marginava i el considerava un element sospitós i revolucionari: el Pare Roig va entendre que la dictadura no només aturava els rellotges, sinó que, a més, retardava el ritme de la història i mantenia amb mà de ferro una Espanya provinciana, d’esquenes a la modernització social i la modernitat cultural: una Espanya crepuscular, fosca i repressora de la pluralitat de la vida i de l’art.

Don Alfons era un mestre excepcional, un visionari de la bellesa de la vida i de l’art del seu temps. Va intuir camins nous en temps de foscor i apostà pels valors de la llibertat i de la resistència. Sense grans pretensions, es va considerar un pelegrí de totes les causes humanes i va viure la grandesa de ser un mestre-trampolí per desenvolupar el seu talent i el de molts dels seus alumnes malgrat les condiciones hostils. En la foscor del nacionalcatolicisme, ens va ensenyar a estimar la cultura extramurs, fent-nos conèixer, valorar i estimar les creacions estrangeres o prohibides així com les tendències internacionals en la pintura (Cezanne, Matisse, Kandiski...), l’escultura (Duchamp, Giacometti, Calder...), l’arquitectura (Le Corbousier...) o la literatura (Alain Robbe-Grillet, Natahalie Sarrault...). En aquell temps de tenebres, que diria Vicent A. Estellés, es va considerar un exiliat interior i va viatjar per tota Europa perquè no s’identificava en absolut amb el règim de la victòria. En un clima d’analfabetisme afectiu, es va mostrar sensible, pròxim i comunicatiu. I no va ocultar mai la seua sensibilitat o la seua tendresa, ni s’avergonyia d’estimar i ser estimat, ja que l’amor és un imperatiu per sobre de convencions i conveniències. Sense pretensions de salvador de res, va procurar que els exiliats foren acompanyats, obrint la seua ermita de Lluxent a tots aquells que la necessitaren. I així va quedar vinculat afectivament a Maria Zambrano, va obrir sa casa a Emilio Prados, s’aproximà a la familia de Miguel Hernandez o va rebre en l’ermita al poeta Gil Albert: «Si se encuentra mal ahí venga acá, partiremos el pan». Per això, com a professor, es va proposar «un alliberament de tots els academicismes i els prejudicis», transmetent-nos una idea fonamental, que el mal major és tindre una visió de campanar: «perdre de vista el campanari del propi poble» i obrir-nos a l’altre i la bellesa de forma valenta i sense prejudicis.

Com a sacerdot, va estimar una Església més evangèlica, col·laborant decididament en la transformació dels temples en espais comunitaris. Creia que el Concili Vaticà II no podria aplicar-se a Espanya perquè «toda una història i una política està en contra». I fins i tot el mateix Rector del Seminari, Antonio Rodilla, que el tenia com a professor, sostenia que «la peor desgracia que ha sufrido la Iglesia fue Juan XXIII y el Vaticano II», considerant, a més, «sospitosos, heretges i rojos a tots aquells que eren partidaris de l’art modern». Tanta mediocritat la va patir en primera persona i va ser considerat un subversiu per elogiar Unamuno o proclamar que els quadres de Goya «són autèntics crits de llibertat». També va ser titllat de revolucionari per apreciar els valors precristians de Picasso o d’excèntric per afirmar que el suïcida Van Gogh va ser «un heroi en la seua vida i en la seua obra». En resum: un «marginal» per criticar «l’absolutisme autoritari de la Comissió diocesana i el dogmatisme de l’Església». El seu itinerari espiritual i vital el portà a implicar-se en el camí ecumènic de Taizé, en la renovació teològica de Marie-Dominique Chenu, de l’Escola de Saulchoir, censurat i prohibit, per la seua atenció a la realitat dels «signes del temps» i, sobre tot, en els moviments de l’art modern: sempre proper i sempre al costat de la immensa majoria dels alumnes esperonant la seua creativitat i implicant-se en la recuperació de les arrels nacionals valencianes i en la defensa de les minories culturals. Com va escriure Vicent Ventura: «Alfons Roig era capellà i va poder, va saber, aprofitar tal condició per convertir-se ell mateix en escletxa, a través de la qual fer arribar un poc d’aire pur i de llum viva als qui estudiaven en Belles Arts i als reduïdíssims cercles, a les poques tertúlies, que s’esforçaven per mirar i veure més enllà del que estava establert i permés».

Aquest és un testimoni apassionat de la passió que el Pare Roig ens transmetia per la vida, per l’art i pel respecte i estima als altres. Va ser maltractat en vida pels poders establerts i no sabem si ara, trenta-quatre anys després de la mort, les acusacions són certes o fruit d’un excés del Me Too: cada època llegeix i valora certs gestos d’acord amb el seu moment històric de manera que un gest que, en un context, és interpretat d’una manera, en un altre té tot un altre significat i dimensió. Sol dir-se que en la seua època la pederàstia clerical no es podia denunciar. Cert. Però qui sap si els enemics del Pare Roig no haurien agraït plens de joia les denúncies per acabar d’enfonsar-lo. Amb tot, allò que ningú sospitava ni volia, va passar: al Seminari va introduir en bona part dels seus alumnes una passió immarcescible per la creativitat, la novetat, la veritat i llibertat.