Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El último artículo científico de Grisolía: 'La cultura científica de veritat'

En su último discurso sobre ciencia, el bioquímico reflexionó sobre la situación de la covid-19 y el apoyo a la investigación

Lectura de las actas de los Premios Jaime I en el Palau de la Generalitat. Santiago Grisolia. German Caballero

El Sr. Mario Fanjul, membre de la Junta Directiva de Quart és Ciència, em va enviar a mitjan maig un amable correu en què em demanava una col·laboració per a la Setmana de la Ciència de novembre. Com no dir-li que sí, es tracta de la meua estimadíssima associació de Quart, sempre capaç d’iniciatives impossibles amb pocs diners i amb una vocació de qualitat i continuïtat que no admet comparacions.

Escric este article en el mes de juliol. En un altre moment crec que no m’hauria costat trobar un assumpte d’interés científic per a Quart és Ciència, però estos són temps estranys, temps de coronavirus en què tot és més difícil i menys asèptic. Amb la covid-19 tan present, amb tot el que estem passant, quins podran ser els assumptes d’interés de veritat per a la Setmana de la Ciència? Com els valoraran? Es guiaran al final pels impactes mediàtics d’estos mesos?

El coronavirus, la pandèmia i el progrés de les vacunes han centrat tota l’atenció de la societat en l’últim any i mig. De fet, la societat i els governs han intervingut com mai en qüestions que, fins fa quatre dies, no tenien ressò fora dels laboratoris, les empreses farmacèutiques i biotecnològiques o les publicacions i l’intercanvi especialitzat. Però ho han fet amb alguns apriorismes i sense tindre en compte algunes consideracions d’importància. Un juí als grans laboratoris, un juí al lucre, un juí a les patents, un juí a la inversió privada i als contractes de les empreses amb els governs per a la provisió de les vacunes. Són assumptes de gran interés, però dic, i no ho dic de pas, que també han servit per no parlar del nostre pobre bagatge com a país en investigació i cultura científica. I, també ho dic, és un juí que s’ha dut a terme amb regles canviants, amb foc creuat i cartes marcades, sense espais clars per a les defenses i permetent alguns abusos que ens convindria estudiar per aprendre’n. Crec que esta qüestió té importància i que val la pena pensar-hi un poc. Però jo no els en parlaré més, perquè sé que la Setmana d’enguany dedicarà a este punt una part del temps.

El último artículo científico hecho para el gran público

Santiago Grisolía escribió este discurso con motivo de la Semana de la Ciencia en Quart de Poblet, celebrada el pasado mes de octubre de 2021. En él, el valenciano reflexiona sobre la situación actual de la covid-19 y la necesidad de seguir apostando por los científicos. «Necesitamos prestigiar la investigación en la sociedad. Prestigiarla significa darle libertad, medios económicos y confianza».

Però tot això ha complicat més encara el problema fonamental de la comprensió de la cultura científica a Espanya. Ni tan sols parle de la seua acceptació. Parle d’una primera confusió bàsica de la qual som testimonis, la de considerar que ciència i tecnologia són la mateixa cosa, o almenys coses molt paregudes. Es farà un mal immens a la ciència bàsica, als investigadors que s’hi dediquen, si arriba a acceptar-se en la cultura científica popular que no hi ha diferència entre la ciència pura i l’aplicada.

Vull pensar que els responsables de gestionar els pressupostos científics tenen clara la diferència. Vull pensar que tenen clar que la ‘transferència’ de l’una a l’altra no és possible en molts casos, i que és inadequadíssim valorar la investigació científica en termes de rendibilitat econòmica directa, de gestió i de drets. Estic convençut que ho saben, però no tant que vulguen i puguen sostraure’s a la pressió ambiental dels «resultats que tenen una aplicació immediata en la qualitat de vida de la gent». Això significaria tractar la societat d’una manera infantil, no saber estendre entre els nostres compatriotes el significat real del que és la cultura científica, que té la base en la investigació bàsica, ‘no transferible’ per definició. Si els gestors del pressupost científic no es mantenen ferms en este punt, tot el que construïm per la ciència al nostre país tindrà uns fonaments de fang.

En resum, necessitem que es prestigie la investigació bàsica entre la nostra societat, i també en les Administracions. Sense ella no hi ha retorn possible, ni vacunes futures, ni ciència aplicada, ni tecnologia. Prestigiar-la significa donar-li llibertat, mitjans econòmics i confiança als equips, tot el temps que els faça falta, i no esperar resultats a la força, ni rendibilitat econòmica com a principi. Això és la cultura científica i el progrés científic, i res més.

Amb tot això al cap, he rellegit estos dies les Conjectures and Refutations, de Popper, que vaig conéixer en els anys 60 del segle passat i que recomane vivament a tot aquell que s’interesse d’una manera profunda pel coneixement científic. És el que Popper hi escriu el que en el fons ens va fa estimar la ciència i dedicar-nos-hi, perquè és una aventura plena de desafiaments teòrics i de laboratori, àrdua i sense crono. Perquè les ciències no són inatacables: al contrari, no hi ha cap proposta teòrica que no haja de ser qüestionada. Ha de ser-ho necessàriament. Més encara, la falsabilitat de les teories és la condició necessària de la seua validesa. Això de Popper no donarà titulars en els mitjans de comunicació ni es comentarà en els bars, però la Ciència és això.

M’agradaria que la Setmana de la Ciència d’enguany tinguera algun moment en què es parlara d’això. El que es fa a Quart té una categoria que no puc descriure, i és un dels pocs espais, lluny dels grans Centres de Gestió i sense deure’ls res, on el pensament científic té un espai de relació lliure, neta i multidisciplinària, i espere que bulliciosa, per a fer que el poble entenga i s’estime la cultura científica de veritat.

Compartir el artículo

stats