"No demane res a canvi als lectors, només que la meua poesia els acompanye en la vida"

Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947) és escriptor, traductor i, com diu, sobretot poeta. Ahir va rebre, junt amb Elvira Lindo, el Premi de la Fira del Llibre de València 2023.

Tot i que acaba de publicar Canvi de rumb. Els fantàstics setanta. 1975-1979, explica que als seus 76 anys, escriure «ja no és una cosa metòdica», sinó que «passa quan passa».

«Escric quan l’escriptura vol fer-se en mi; idees i projectes en tinc, però ja vorem, el futur és imprevisible», afirma. Com de costum, per damunt de tot, qui va ser col·laborador de Levante-EMV es reafirma com un amant de la literatura i de la vida. 

Ha rebut el Premi Fira del Llibre de València 2023. Què suposa? 

Per edat i trajectòria m’estan caiguent del cel premis honorífics i este és un d’ells. Té la gràcia de ser de la Fira del Llibre de València, on estan els col·legues, editors, lectors... és molt de casa i el rep amb satisfacció. Porte un any molt especial, amb molts premis -el d’Honor de les Lletres Catalanes, el de la Plaça del Llibre, la distinció de la Generalitat...- que em provoquen una gran alegria. Com qui mira cap arrere i veu el camí que ha fet... estic satisfet.

Així, la Fira del Llibre és un poc casa? Què suposa per a un escriptor trobar-se amb els lectors?

És una casa amb jardí, on ens trobem el món relacionat amb el llibre, en general, i la literatura, en particular. Et deus als lectors, pero no sabem qui són. Quan se’t presenten, veus que hi ha gent molt distinta. El contacte és molt breu, superficial, perquè un està al darrere d’una taula i l’altre al davant, però en qualsevol cas és una festa del llibre per a tots, una alegria de la primavera.

"El que més agraïsc són les felicitacions que m’arriben dels lectors; per a mi són el millor estímul"

I es queda amb el reconeixement dels lectors o amb els premis?

Tot, perquè supose que una cosa comporta l’altra. El que més agraïsc són les felicitacions que m’arriben dels lectors; per a mi són el millor estímul i el que dona sentit als premis. Et diuen «enhorabona!» i això és el que arriba de veritat.

No és menyspreu, però és un fet que la poesia no és dels gèneres que més seguidors té...

Com diria Juan Ramón Jiménez, he escrit sempre per a una amplia minoria, no per a un públic, sinó per a les persones que em llegixen... La poesia és de proximitat, d’autor a lector. No és que no vulga quantitat de públic, però si arriba ha de ser per qualitat.

Jo busque compartir les meues meravelles poètiques amb gent que els arribe sense demanar-los res a canvi, més enllà que els acompanye en la vida com a mi m’han acompanyat altres poetes. El més important de la poesia és que ens ajuda a viure. Tots busquem comprensió i companyia, compartir la vida... llegir no deixa de ser com un acte d’amor virtual.

"La Drova és ma casa. Era una Grècia sense temples i jo volia donar-li uns, les paraules"

Per a vosté casa sempre ha sigut, també, la Drova… què té d’especial per a quedar-se ahí tant de temps?

«Tant de temps» per a mi és la vida. He viatjat molt, però el meu espai és el Mediterrani. La Drova és ma casa, i on torne i tinc allò més íntim; des d’on veig i capte la bellesa, la grandesa o la humilitat de la vida... i on fabrique els meus símbols i metàfores. La Drova és la meua Grècia particular, el meu espai de vida i de creació. Ni millor ni pitjor: el meu.

Hi ha gent que diu que s’ha de viatjar per a inspirar-se... 

Jo viatge per a tornar, perquè viatjar és una manera de viure o de reviure coses. Quan tornes queda el viatge que recordes, el que fabriques amb les paraules, l’escrit... Ara que ja m’he fet gran, major, vell, viatge amb les paraules, mirant per la finestra. Visc cada dia el viatge sedentari, el de la imaginació. Escriure és viatjar amb les paraules.

Llegir també és viatjar i vosté ha apropat els paisatges de la Safor, no?

Cadascú té la seua Drova... i si no ha estat mai, se la pot imaginar. Qui diu la Drova diu Grècia, Itàlia, el món... Si estàs, practiques la teua pròpia visió; si no, llegint també pots fabricar-la o fantasiejar. Soc dels que els agrada sentir, viatjar, vore... i a partir d’ahí, interpretar, com un músic que pot sentir dins seu, però no fa música si no la toca amb un instrument. Escrivim per a traure el màxim de suc a la vida. La Drova era una Grècia sense temples i jo volia donar-li uns, les paraules. La literatura ens ensenya a viure, a aprofundir des de la nostra mirada i oferir-la als altres.

"Si no es valoren les Humanitats, ens convertirem en bèsties tecnològiques, en màquines i robots sense ànima ni emocions"

Al llarg de la seua trajectòria literària, també ha viatjat molt al passat. Per què va rebuscar en les arrels valencianes?

Per omplir el buit, el silenci. Volia saber quina era la cultura del meu poble, del meu país, per què els valencians parlem valencià i què hi ha darrere de les paraules; quina és la història que ens fa ser com són. Ningú me la va ensenyar. Per a poder estimar, cal conéixer, i per a conéixer cal estimar.

Però vosté va anar molt enrere, fins als andalusins, no es va quedar en els clàssics valencians habituals. Per què?

Com més enrere vas, més notes el silenci i més preguntes et fas. Sovint no et donen respostes i és anar per un desert. Quin sentit té escriure en una llengua si no és revifar-la, mantindre-la viva, com la tradició que l’ha feta ser? És com veure un marge i preguntar-se qui l’ha fet i qui ha posat cada pedra: foren persones. Tot això m’acompanya i em fa estimar; és l’humanisme.

Ara es parla molt de tecnologia i la intel·ligència artificial, i sembla que no es valoren les Humanitats. Què en pensa? 

Si no es valoren, ens convertirem en bèsties tecnològiques, en màquines i robots sense ànima ni emocions. Em fa feredat i molta por la «intel·ligència maquinal», perquè el ser humà tornarà a ser un animal maleducat. Ens volen fer creure que poden pensar i sentir millor que les persones i això és fals. Les màquines han estat creades per a tasques mecàniques i alliberar a la humanitat de la càrrega del treball brutal, no per a convertir-nos en els seus esclaus.

Estaran programades, però això no és la vida. La vida és riure, plorar, gaudir, patir... Quin amor poden tindre eixes màquines? Poden sentir el que sent una mare per un fill? El problema és que la ciència s’ha posat a ficcionar i està creant monstres. No m’agrada el món cap a on ens porten, podem acabar tots vivint en un desert tecnològic i creient que la vida són pantalles.

Josep Piera: "Gracias a la literatura he vivido y estoy viviendo"

El poeta y la ‘mestra’ se entregan a Gandia