Carta a Remigi Palmero

La nostra relació es va precipitar abruptament. Em va deixar trist i descol·locat. Ara també. La teua mort m'ha pillat a contrapeu, acabat d'aterrar de terres xilenes en un viatge iniciàtic — eixos que em vas ensenyar a mamprendre —, efectuat un quart de segle després de l'aventura universitària a Valparaíso, junt amb Isa, la del somriure vibrant. Fou just abans d’aquest primer viatge transoceànic que començàrem a gaudir de la teua autenticitat escènica: primer a l'homenatge als pioners del rock mediterrani a València, i seguidament a la presentació del nou número de la revista Calba, de La CALVA, Cultura a la Valldigna, el punt de partida de LaCasaCalba. A partir d'aquell moment fórem amics; i després socis, tal com t'agradava dir.

Amb el pas del temps t'ho vaig agrair, de manera silenciosa. Aquell tràngol final fou com una mena de descans per a mi, de llevar-me pes de la motxilla, embrancat com estava ja en el projecte de recuperació del Teatre del Raval de Gandia. Ho hem aconseguit, fins i tot (eco)rehabilitat l’espai, però aleshores ja intuïes que la meua esquena no podia amb tanta matraca... I és ara quan m'he decidit finalment a baixar el ritme de les meues dèries culturals. Recorde que diverses vegades m'ho aconsellares: — Deixa't en pau, Francesc!

Amb tu, a vegades la cosa fluïa, a vegades era desesperant. Amb tot formàvem un tàndem ben especial, original, en el món de la música valenciana. Podries haver sigut mon pare — tenies l'edat de ma mare —, i a vegades semblava que jo era el teu: un mànager inexpert i entusiasta, al costat d'un artista veterà mig desaparegut. Em mostrares el sentit profund de la vida en la Terra i el de la pràctica artística, sense haver estudiat cap carrera universitària, i jo que en tenia dues, que poc sabia de la professió i d’altres visions del món.

Possiblement fou per la meua perseverança i les ganes d'aprendre, que després de diversos intents i versions, finalment l'any 2009 editàrem oficialment, des de LaCasaCalba Ed., el teu retorn discogràfic, el darrer que publicares. Un treball que albirava el futur minimalista, engrescador, poètic i experimentador que ha conduït el meu camí en l’escena.

Vares ser, doncs, el primer mestre que vaig tindre i, segurament, el més important, en aquest món de l'art, el qual es va convertir en el meu gràcies al teu coratge i impuls.

Amb l’orgull d’haver gaudit mil aventures en la muntanya russa d'un artista visionari i compromés, sempre et recordaré amb estima i respecte.

Gandia, 26 de gener de 2026.

Francesc Burgos Mancha

Artista escènic

Director de LaCasaCalba i el Teatre del Raval de Gandia