A Feixóo li exploten tots els coets

Quan jo era jove, els més temeraris entràvem a la cordà del poble llançant coets i sortejant els que ens queien pel cap, a l’esquena, braços... Sempre hi havia algú a qui li n’explotava algun massa prop. L’any que feia la mili, un coet oportuníssim m’explotà a l’esquena i vaig estar de baixa de soldat dues setmanes, lliurant-me de la instrucció i de la jura de bandera. Guai.

A Feixóo li ha passat pitjor, perquè des que l’investiren capitost del PP, li n’han explotat moltíssims i alguns llançats contra ell a posta, pels “seus”. Jo no li he llançat cap coet a ningú, ni contra Feixóo, a qui sols li he fet comentaris irònics en la premsa, com el 2 d’agost de 2025 (Levante) que vaig afirmar que entre els seus militants i l’oposició (aquí estic jo), el dúiem com cagalló per sèquia. Crec que, encara que a algú no li ho semblà així, jo el defensava un poc i cínicament. Més dubtós i difícil d’entendre fou el cas dels vestits de Camps, quan li preguntaren que n’opinava i contestà: "Lo que le ha pasado a Camps és que ha tenido mala pata i lo han pillado". En aquest cas no fou un coet, sinó una carcassa que es tirà ell mateix al cap, dient la barbaritat que robar no és pecat, sinó “tenir mala pata i que te pìllen". Fantàstica versió dels Manaments, encara que és possible que aixó siga vàlid només per a la secta pepera i per al seu amic el narcotraficant Marcial Dorado. Açò li ho he recordat diverses vegades i supose que no li haurà agradat gaire.

Feixóo encaixa bé aquestes històries, llevat de la cara que posa de 'morrinha' de monja, i per això comentaré altres casos, com la guerra de protagonisme entre ell i Ayuso. Ja avancí que ell és menys dolent que la bruixa voladora que és ella ,a qui ja imagine afilant-se les ungles per cruspir-se’l, com li féu a Casado. També l’he ridiculitzat per l’obsessió que té de ser president del govern, que recorda la del fill del Papa Alexandre VI, que volia ser el Príncep de Maquiavel i tenia la divisa: 'autCaesar aut nihil', o Cèsar o res. I la del general Prim, que volia la presidència del govern d’Espanya i deia als qui l’advertien del perill “O faixa, o caixa”, o la faixa de general o un taüt... Contar coses així és més il·lustratiu i entretingut que fer un retrato. Continuarem.