S´ha dit que la restauració de l´Estatut valencià és «exemplar» i del català que és un proposta «inaceptable». En ambdós casos, la reforma dels textos s´ha aprovat per una majoria contundent, si bé encara més ampla i diversa al Parlament de Catalunya. Tot i les majories obtingudes per l´un i per l´altre, i vist des de Madrid, que és on es talla l´abadejo, un sembla ser el bo de la pel·lícula i l´altre el roïn. Per què? Ací ha estat aprovat per forces polítiques espanyoles, PP i PSOE (ignorant per complet les propostes d´immenses minories valencianes), mentre que al Principat ha estat aprovat (90% del Parlament) per forces polítiques catalanes (en contra, això també, d´una estreta minoria, la del PP).

Des de l´aprovació de la reforma del text català, s´han multiplicat als mitjans de comunicació estatals tota una sèrie d´espectaculars enquestes preguntant als espanyols, com si foren juristes (i sense haver-lo llegit) si els sembla constitucional o no l´Estatut de Catalunya. En canvi, llevat d´algun diari, ni als espanyols ni als valencians no se´ls ha preguntat si els sembla constitucional el text valencià. Per què?

A mi no em sembla constitucional, per exemple, que l´article 41 de la reforma valenciana, «obligue» (així està escrit) als meus fills a estudiar un dialecte normativitzat per una acadèmia que tant li costa reconéixer la unitat de la llengua. I també em sembla inconstitucional perquè es viola diàriament el punt 2 de l´article 80, quan diu que la Generalitat «garantirà el dret als treballadors a tindre una jornada laboral que limite la duració màxima del temps de treball i en condicions que permeten períodes de descans diari i setmanal». Els estatuts que diuen mentides són inconstitucionals.