Un dia de festa del pont de l´1 de maig, un comboi d´amics ens reunírem per passar el dia a Gaianes, a la vall d'Albaida, per anar «de paella» com se sol dir. El dia va eixir perfecte: bona companyia, bona conversa, bona beguda, bon menjar... El paisatge era primaveralment exultant. I és que l'abancalada vall d'Albaida, a la solana del Benicadell i pel maig, té una exuberància i una varietat de colors i de llums olorosos que encanten. Tota una estampa amable del paisatge treballat, aquests bancals escalonats d'oliveres, d'almetlers i d'altres arbres clàssics del nostre secà mediterrani. Primavera afruitada, en dic.

M'agrada el paisatge cultivat del secà valencià, amb les seues fèrtils ressonàncies clàssiques; m'agrada més que no l'erm, amb marges caiguts, roca eixuta o selva de punxes. Entenc que alguns europeus busquen com a refugi reparador aquestes mig secretes valls, per sentir-se com els Durrell a Grècia o els Graves a Mallorca..., en altres temps passats. Semblen tan lluny i tan prop de tot, aquests valls amanoses! I és que, per aquest temps, les comarques interiors del territori valencià es fan més mirables i admirables que mai, amb la seua bellesa humil. Mil i un verds al camp puntejat de vermells de roselles i de cireres com arracades alegres. Joiosa, aquesta estampa lírica, mig d'Horaci mig d'Espriu.

El complement del dia va ser, després de la paella casolana, del café, de les pastes, de les copetes i dels records compartibles, una passejada a un paratge conegut com l'albufera de Gaianes. Una albufera al mig del secà? En plena sequera? Així és. Una llacuna residencial per a les aus i altres faunes lliures. Un raconet de món que la natura ha regenerat, gràcies a la protecció pública. Tot un exemple.