Després de dies i nits de pluges torrencials que ens havien fet oblidar de colp les basques xafogoses de l´estiu, hem entrat de ple en aquest temps que els manuals anomenen la tardor, i que la tradició reconeix com «l´estiuet de Sant Miquel», un magnífic anunci del que antigament rebia el nom de «primavera d´hivern»; una definició climàtica, aquesta, que a mi, personalment, sempre m´ha semblat poètica perquè diu bellament allò que es fa sentir delitós, que dirien els clàssics.
Aquest és un temps de matins amables —el sol no crema i la llum és dolça— i de nits suaus, encara passejables, i vetlables. Fa un parell de dies, i de nits, que aquest bon oratge es fa de sentir bonic. No sé ben bé com explicar-ho, però de ben segur que el lector intueix el que vull dir.
Fa cosa d´una setmana tots teníem la sensació d´haver-nos precipitat de colp en la grisor tardoral, de tants núvols i paraigües com entarinyaven el cel, quan no endolaven els carrers.
Els valencians, sovint solem demanar la pluja com si estiguessem assedegats al mig del desert, però a penes ens cauen damunt uns bons ruixats (o arruixons), ja estem queixant-nos-en, i ens posem de mala veta, tement el pitjor.
Perquè aquesta època és ben propícia a les tempestes torrencials i a les riuades, i ens imaginen catàstrofes passades quan veiem com un barranc pedregós es transforma de colp en un torrent d´aigües tèrboles.
Però després de la tempesta ve la calma, i, havent fugit les pluges, tot té colors nous. L´altre dia travessava amb el tren de rodalies els arrossars de Sueca, amb marjals ja segades, i d´altres encara amb les espigues d´un verdós groc madur. Temps de collita. I, potser per la llum, em vaig quedar encantat uns pocs minuts mirant el paisatge per la finestra.
