El cant de la sibil·la

La setmana passada la Unesco va considerar el Cant de la Sibil·la com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta peça musical es cantava antigament en molts llocs d´Europa, però sols s´ha conservat i seguit cantant, com a part de la tradició nadalenca, en la totalitat de les esglésies de Mallorca i en alguns altres llocs de Catalunya i del País Valencià, entre els quals n´hi ha tres que em complau destacar, i que són Ontinyent, Gandia i Xeraco. Enhorabona, per tant, a les tres poblacions valencianes per haver mantingut, o recuperat, aquesta peça del patrimoni musical, per la qual s´han vist reconegudes mundialment. I em plau felicitar especialment Gandia que, amb aquest reconeixement, ha obtingut un joiós regal inesperat, tot i ben merescut. I dic açò perquè fa uns pocs dies es presentava a Barcelona l´edició mundial del llibre-disc titulat «Dinastia Borja», a cura de Jordi Savall, en el qual, precisament, Montserrat Figueras fa una interpretació magistral del cant de la Sibil·la en la seua versió valenciana, una versió treta de l´anomenat «Cançoner de Gandia», una recopilació de peces musicals del Renaixement valencià. Un cançoner, el de Gandia, en el qual alguns veiem la mà i el gust artístics de Francesc de Borja, tant com del seu company, servent i ministrer, Melcior Marcos. Perquè just va ser durant el temps que Francesc de Borja va exercir de IV duc de Gandia, que s´amplià, retocà i restaurà el repertori de la capella musical de la Seu Col·legiata gandiana. I va ser en aquest noble temple gòtic, recentment i lluminosament restaurat per l´arquitecte Alberto Peñin, on va sonar i ressonar el gener passat, després de molts segles enfosquits pel silenci, i com a inauguració del seu any borgià, aquest bellíssim cant de la Sibil·la. Enhorabona!