Germana de Foix, viuda del Catòlic i virreina de València representa el poder contra els agermanats. Les disposicions i els manaments dimanats d'aquella senyora -i dels seus funcionaris-, entre els quals es compta precisament el primer document oficial local en castellà, varen tenir una funció clarament repressora: ajusticiaments i confiscació de béns es varen multiplicar contra el poble agermanat, que pagava així una revolta contra els senyors. De retruc, es creava un problema que encara perviuria quasi cent anys i que, finalment, acabaria tornant-se contra els interessos senyorívols: els moriscos. D'alguna manera, els moriscos seran, a la llarga, l'èxit agermanat contra el poder del senyor. Però només momentàniament.

Però volia comentar com, malgrat l'acció clarament punitiva de les autoritats sobre el poble, la Germania degué mantenir una aurèola mítica: la llegenda del "Lleó de la Germania" -que passejava per les nits per la ciutat de València-, ja és un testimoni important. Però no només. Jaume Bleda, que narrà l'expulsió dels moriscos, en parlar, dels temps de la Germania, no deixa de recórrer a la memòria col·lectiva, i recull un episodi que hauria deixat rastres en el poble, a través de cançons populars que, en ser conegudes a la Ribera, segurament formaven part de la pròpia memòria d'aquell frare dominicà d'Algemesí. Diu, a la seua Corónica de los moros de España, que després d'un enfrontament a Alzira "la gente del governador y del justicia desampararon el cerco y huyeron a Valencia tan aprissa que un negro de Alzira los fue siguiendo, picándolos con una lança hasta la puerta de San Vicente. Y de a? salió el cantar que después duró muchos años en Alzira y en toda aquella Ribera de Xúcar: "Digau, gentils hòmens,/ digau, cavallers: / de Silla a València, / qui corria més?". L'acció repressora de la justícia dels senyors no va poder, ni de lluny, evitar aquella cançó clarament burlesca contra l'actitud covard del bàndol dels cavallers que, perseguits en retirada, fugiren de manera deshonrosa. És molt possible que la cançoneta aquella no siga una peça aïllada. Tanmateix, el temps -més implacable que les lleis- s'ha encarregat d'esborrar la memòria del poble en un dels seus pocs moments de protagonisme.