La música en valencià ja té el seu documental. Es titula València necessita una cançó, l´han dirigit com a projecte final de carrera dos estudiants de Comunicació Audiovisual de la Politècnica de València, Borja Pons i Guillem Nicolàs, i es preestrena aquest dissabte a l´auditori municipal de Benlloch (17 hores). El tràiler ha despertat una gran expectació a la xarxa. Levante-EMV ha tingut accés als principals testimonis dels més de 30 cantants en valencià, periodistes i sociòlegs que apareixen al projecte. La conclusió és clara: «La música en valencià es troba en el millor moment de la seua història, però les institucions i els mitjans de comunicació, sobretot els públics, no li donen la visibilitat que mereix», resumeix Borja Pons.
Això ve a dir Raimon al documental. «Des d´un punt de vista de producció és un moment dolç. (...) Home, hi ha gent que pensa que nosaltres no hauríem d´eixir de casa, no ja al carrer. Que allò d´anar pel món… Anar pel món com qualsevol altre! Per què no? Aquí volen tancar-te per a que no surtis, i aleshores diuen "és que sempre es tanquen en ells mateixos, no surten". Home, vostè fa tot el possible per a què no em conega ningú, no? "No, és que no els coneixen" No els coneixeran mai si no fan televisió, si no fan ràdio, si no parlen d´ells», diu el cantautor de Xàtiva.
El líder d´Obrint Pas, Xavi Sarrià, destaca al video que «en qualsevol lloc hi ha molts grups que fan música amb qualitat, i per tant hi ha hagut una progressió ascendent molt positiva. Per tant, hem de ser optimistes, però sempre amb la vista posada en què cal continuar donar suport i no ens podem adormir, perquè la música en valencià que ara funciona, d´ací 10, 15, 20 anys ningú ens garanteix que seguirà funcionant».
La clau va estar en l´esclat de Raimon ara fa 50 anys. Per a Vicent Torrent, cantant d´Al Tall, la mítica Al vent «va ser un flash absolut, perquè de cançons en valencià coneixíem cançons folklòriques, cançons religioses alguna que altra, coses de l´antigor. Va ser com obrir els ulls a una nova manifestació cultural en valencià, una cosa que ni ens havia passat pel cap als que estàvem en aquell cercle. (...) Jo crec que, en els últims anys, la música en valencià està en el millor moment que ha tingut mai. La oferta és fantàstica, no sols com a quantitat i diversificació d´estils, sinó també com a qualitat».
Aquella etapa de l´antigor s´ha deixat definitivament enrere. Ho diu el cantaor Pep Gimeno, «Botifarra»: «Crec que s´ha perdut la por… però quina por s´ha de tindre? Collons! Cantar en la nostra llengua? Parlar en la nostra llengua? També seria cas! Això era fa molts anys en arrere, però hui? Jo crec que no! De por res! Qui tinga por, que es busque un gos!», ironitza Botifarra.
El director de Caramella i crític musical Josep Vicent Frechina, ressalta una altra evolució. «Una cosa que ha canviat important és que hi ha grups que canten en valencià sense fer-ho des d´un posicionament polític previ. Fins ara, el que es dedicava a la música en valencià ho feia perquè hi havia una presa de consciència lingüística molt connotada políticament i, aleshores, ho feia des d´una certa militància ideològica quan es dedicava a la música en valencià. Ara això s´ha trencat», diu Frechina.
Malgrat això, la principal força de la música en valencià continua sent la crítica. Josep Nadal, de la Gossa Sorda, no té dubtes: «En aquest país, des de finals dels 60, pràcticament els únics que hem obert la boca per a criticar certes coses han sigut els grups de música en valencià. Sempre ens toca a nosaltres dir les coses. Tampoc és agradable, perquè tenim dos pesos damunt: el pes de què com cantem en valencià som raros, i l´altre pes de què com som crítics també som raros. Però bé, crec que la gent d´alguna manera espera que algú ho ha de dir». I sense necessitat de gossos per a poder-ho fer en valencià.
Miquel Gil denuncia el «provincianisme»
En opinió del cantautor Pau Alabajos, «es manté el mateix model que se seguia en els anys 70, però actualitzat a una època en la qual no existeix una censura visible d'una persona vestida de negre amb unes tisores a la mà, sinò que existeix una censura tàcita, pel fet simple de no poder accedir als mitjans de comunicació públics, que nosaltres mateixos hem pagat i que tenim el dret d'expressar les nostres idees en forma de cançons».
Ara falta catapultar-la i que es valore a casa nostra. Per a Miquel Gil, la paraula clau és «provincianisme». «És que sembla que diuen: "el Sant, de com més lluny, més miraculós". Qualsevol cosa que et vinga de fora tindrà més receptivitat front a això que una cosa que es produisca a casa, perquè resulta que com es produeix a casa, "què collons van a ser eixos bons, si són de casa? Què s´hauran pensat?».
Però s´han pensat molt. Han cregut en la descoberta d´un gènere propi. Així ho sosté el també xativí Feliu Ventura: «La cançó és el nostre gènere per excel·lència que hem utilitzat perquè va nàixer ací. Igual que el jazz es per als negres o el flamenc per als gitanos, la nostra realitat minoritària es la cançó i la nostra marca identitària és la cançó». p. cerdà valència
