La nit del dijous passat va ser una nit especial per als que anaren a sentir Carles Dénia en el marc enjardinat de la Universitat d'Estiu de Gandia. El cantant, músic, i alhora cantaor presentava en concert el seu darrer disc, El paradís de les paraules, un bellíssim homenatge de sons, de veus, de mots i d'imatges, dedicat als poetes andalusins de València del segle XI al XIII. Una novetat musical que harmonitza en sons l'antic i l'actual, el passat amb el present, la tradició mediterrània i l'art més vital. Sons i paraules suggerents que et traslladen lluny i prop, que ens permet viatjar sense moure'ns. I que ens regala una veu atàvica i suggerent, tan d'ací com del món.
Per a mi, a més, el concert va ser encara més especial, perquè és insòlit que un músic i cantant com Carles Dénia, jove i expert, de casa i europeu alhora, haja fet un espectacle poètic i musical com aquest. I l'haja fet donant veu, so i emoció a uns versos antics i d'ara. O millor, donant vida i sentiment a unes paraules que, escrites fa mil anys en àrab, i dites ara en valencià, sonen com el que són, els bellíssims bocins d'una manera d'interpretar el que tenim prop: la vida i el paisatge, el goig i el dolor..., i saber-los cantar com a expressió alhora íntima i compartible. Una manera de sentir i d'interpretar l'art de les paraules fetes música.
Per la part que em pertoca d'aquesta meravella de concert -n'era escoltador emocionat, espectador sorprés, i recitador improvisat-, em vaig sentir com tantes voltes havia imaginat en silenci, mentre versionava els versos d'Ibn Khafaja, de Marj al-Khul o d'Ibn al-Abbar. Vull dir, envoltat de verdes músiques d'arbres, en companyia d'amics, viatjant mentalment a través de les ombres i les evocacions amables que la música i la poesia ben concertades saben crear.
