Retrat en groc i negre

Sempre m´ha entretingut la novel·la negra per la seua voluntat de ser un mirall dels aspectes més sòrdids d´allò que tòpicament s´ha anomenat la jungla d´asfalt. M´interessen els personatges que es mouen en ambients miserables perquè són el símptoma de la societat que els fa possibles. Són personatges moltes vegades acabats i que sobreviuen de manera escèptica resolent casos que ni els van ni els venen mentre divaguen de filosofia. Per això, només l´he vist damunt la taula m´he posat a fullejar el llibre La Cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés) de Jordi Canal i Àlex Martín, que analitza una col·lecció que sempre m´ha acompanyat. En fullejar-lo, em pose nostàlgic i recorde que les primeres novel·les negres que vaig llegir les agafava d´una caixa de cartó on Joan Fuster les deixava quan ja les havia llegides i ens convidava a consumir-les. No sé per què Fuster no les guardava. Segurament perquè s´adonava que ja les tenia i que les havia comprat per segona o tercera vegada o bé perquè el gènere només li interessava per a passar l´estona de la mateixa manera que no es perdia cap dels capítols de Tony Baretta. Ja sabeu: aquell detectiu de la televisió que vestia de manera informal i que compartia casa amb una cacatua. Aquells llibres m´iniciaren en el gènere i, només vaig disposar d´un jornal, em vaig subscriure a la col·lecció la Cua de palla que ara estudien Jordi Canal i Alex Martín. Tot començà l´any 1963, en un país que vivia en la indigència cultural, quan Max Cahner, que acabava de fundar Edicions 62, va creure en una col·lecció de novel·la negra a l´estil de la Sèrie Noir de Gallimard. Manuel de Pedrolo va ser el primer en dirigir-la i la va continuar Xavier Coma. Amb ella vam poder conèixer els grans autors del gènere: Georges Simenon, Donald Westlake, Wr. Burnett, Horace McCoy, Dashiel Hammett... Tot això, va suposar un bon guanyapà per als autors com Capmany, Tassis, Oliver, Vallverdú..., i un intent de modelar nous llenguatges que s´ajustaren a les necessitats del gènere que es mou en un món on el registre lingüístic, l´argot, té unes formes d´expressió molt singulars i que calia fer versemblants. Així, buscant nous lectors, s´intentava donar vida a la llengua.