En un viatge a Nàpols, un taxista que enraonava com els filòsofs clàssics, em digué, i traduesc: «Ací, a qui roba misèries el tanquen per lladre, i a qui furta fortunes el tracten de senyor». Jo, aleshores, vaig trobar que la dita contenia la sàvia ironia d'un pensador llatí, com vaig pensar que aquella manera d'expressar-se era una forma de lucidesa heretada d'antic pels napolitans, a força de catàstrofes, de derrotes, o per viure a la vora d'un volcà.
Una saviesa popular, la dels napolitans, que, de l'experiència secular, en feia un sarcàstic antídot contra la tragèdia, ja que això els ajudava a la supervivència personal, i a la convivència civil. Vaig pensar, també, que la màxima del taxista denunciava una actitud de frustració resignada davant el dictat dels poderosos, humans o divins. Una actitud napolitana -em vaig repetir-, on sovint el drama esdevé comèdia, i la tragèdia es desborda en una riota, o darrere d'una màscara. Aleshores vaig creure que Nàpols i València tenien un sentit de la farsa prou semblant, perquè dissortadament ambdues ciutats s'havien convertit en ciutats perifèriques després d'haver sigut durant segles unes capitals reials. Aleshores, jo tot ho veia en pla molt literari.
De l'anècdota napolitana han passat uns quants anys llargs. I ara veig com la comèdia de l'art, popularíssima a Nàpols, ací s'ha transformat en el típic sainet valencià. Perquè ara i ací -entre els valencians, vull dir- la sentència sarcàstica d'aquell taxista s'ha fet pública i real. També ací, «a qui roba misèries el tanquen per lladre, i a qui furta fortunes el tracten de senyor». Vull pensar, però, que nosaltres, els valencians, com que no vivim a la vora de cap volcà, no semblem tan tràgics, ni fatalistes, i sí més felicets, per sort. La ironia ens salva, si no se'ns fa agra, com la mala llet.
