Quan algú ens molesta o ens importuna en temes o idees fixes o ens demana alguna cosa insistentment, de manera que arriba a incomodar-nos o a enutjar-nos, podem dir que està pegant-nos la vara. En castellà hi ha una locució verbal pareguda, però el verb és diferent, ja que en la llengua veïna «dan la vara»; nosaltres no donem tant, sinó que peguem, com en moltes altres locucions. On sí que donem, com els castellans, és en la llanda, perquè «donem (o ens donen) la llanda, que ve a ser com pegar la vara. En la llengua de ponent també «dan la lata». Pareguda, però d´un abast més ampli, tenim «donar la tabarra», que és com l´anterior però corregida i augmentada. El DNV definix «tabarra» com a «molèstia produïda per una cosa repetitiva i pesada». Per exemple, la publicitat en televisió és una tabarra d´una durada, de vegades, insuportable, i si canvies de cadena pot ser pitjor, és com fugir del foc i caure en les brases. I és que Groucho Marx tenia raó quan deia que la televisió l´havia culturitzat, perquè cada vegada que algú l´encenia en sa casa, ell agarrava un llibre i se n´anava al seu quarto a llegir. I és que els llibres, almenys, no donen (ni peguen) la tabarra. I la tabarra també la donen els/les que busquen conquistar algú amb poca gràcia o els que atordixen o atabalen l´amic amb càrrec públic en busca de l´apadrinament o «enxufe» per a si mateix o per a algun familiar. Fa uns pocs mesos vaig llegir en un blog d´un conegut que estava fart de la «tafarra» que donaven els espais esportius de les televisions sobre si Ancelotti se n´anava o es quedava en el Real Madrid. El bloguer en qüestió té un valencià escrit més que acceptable, però no domina del tot l´oralitat ni el registre col·loquial, perquè en el tema referit, els mitjans donaven o pegaven la tabarra, no la tafarra, que és cosa ben diferent. Este últim terme fa referència, en sentit figurat, a presumpció o vanitat, a persona vanitosa o presumida. Sense eixir-nos del Madrid, Cristiano Ronaldo i Florentino Pérez són dos tafarres, molt diferents de Messi o de Xavi, o dels nostres Paco Álcácer, Bernat, Juanfran o Bruno. I tafarres tampoc són ni Ancelotti ni Iker Casillas. Però «tafarra» en sentit literal és «banda o corretja de cuiro, de cànem o d'un altre material fort, que subjecta la sella o el bast per darrere passant per davall de la cua de les cavalleries».
