No exageraré massa si afirme que la Crònica de Muntaner va ser una de les que major presència ha tingut, al llarg dels segles de l´edat moderna, tant a través de l´edició del text original com en traduccions o adaptacions a altres llengües. De fet, Muntaner ja havia gaudit abans d´una fama ben considerable, com ho testimonien els manuscrits medievals que se´ns han conservat i, encara, l´aprofitament que del text va fer Joanot Martorell, en deixar-se influenciar per l´obra del cronista de Peralada a l´hora de confegir el seu Tirant, com és ben sabut. Al segle XVI, Muntaner, a redós de l´èxit aconseguit per l´edició del Llibre dels feits publicat a València el 1556, per petició de la monarquia hispànica „segurament, el mateix cèsar Carles s´hi interessà„, l´obra de Ramon Muntaner va veure la llum en aquesta mateixa ciutat, dos anys després, i amb un títol que evidenciava més encara fins a quin punt l´edició era deutora de la veneració cap al rei en Jaume i, encara, de l´èxit que degué assolir la publicació de les seues memòries ara esmentada. Així, l´obra de Muntaner porta per títol Crònica o descripció deles fets e hazanyes de l´ínclyt rey don Jaume Pimer. Quatre anys més tard, a Barcelona „on no es va publicar, però, l´obra del rei„, el text de Muntaner veia la llum, novament, a les premses de Jaume Cortey i, encara, amb títol semblant. La passió historicista del XVI, però, va prendre nous camins al XVII i, testimoni d´això, és, clarament, la versió castellana i paràfrasi que el 1623 es va fer, d´uns capítols de l´obra de Muntaner i que seria publicada a Barcelona, per Francesc de Montcada: Expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos. Era una maniobra que comptava amb precedents il·lustres que no sabem fins a quin punt varen pesar en l´operació protagonitzada per Montcada: a finals de XVI, Bernardí Gómez Miedes, canonge de València d´origen aragonés que arribaria a ser bisbe d´Albarrasí, havia fet la paràfrasi lllatina „primer, el 1582„ i castellana „després, el 1584„ de la crònica jaumina. En el cas de la Crònica de Bernat Desclot, la seua fortuna va estar molt diversa. Així, més enllà dels 22 manuscrits que s´han documentat d´aquell treball historiogràfic i que testimonien un èxit rotund entre els segles XIII i XVI, no li coneixem cap edició durant els segles XVI i XVIII. Tanmateix, sí que ens consta una traducció fragmentària al castellà, del segle XV.
Totes dues cròniques, però, varen ser publicades juntes, a Florència, el 1844, en italià, per un quasi desconegut ací Filippo Moisè, professor de literatura i arxiver, que en pagà l´edició, ajudant a difondre aquestes dues peces claus de la nostra història per terres italianes, quan ací, entre nosaltres, encara eren poquíssims els que les coneixien. El destí, de vegades, és inexplicable. O quasi.
