Un lector, Rafel, em suggerix que tracte en esta columneta el terme «esclavó». La seua néta diu que la paraula més correcta per a denominar les «anelles que formen una cadena» és «baula», perquè així ho posa el seu llibre de Llengua i ho confirma la seua mestra, que qualifica «esclavó» de col·loquial, sols vàlid en llenguatge familiar i/o popular.
Rafel està que bufa per això. El trau de polleguera que, sobre moltíssimes de les paraules i expressions de tota la vida, d´ell, dels seus pares, tios, germans, amics i veïns de sempre, vinga ara la xiqueta, que ell, com a bon iaio, adora, a dir-li «iaiet, això no està ben dit».
L´avi Rafel m´apunta tretze o catorze paraules de les «familiars i mal dites», com a exemple, però em centre en tres d´estes, «esclavó», «escaló» i «replanell», entre les que la néta, la mestra i el seu manual deriven als llimbs o al purgatori normatius.
«Esclavó», referit a la mencionada definició d´«anella que, enllaçada amb unes altres, forma una cadena», és com sempre o majoritàriament ho hem dit els valencians que parlem esta llengua, i no és cap castellanisme dels últims anys; ja l´empraven literàriament els poetes de la Renaixença i, molt més arrere, sor Isabel de Villena i sant Vicent Ferrer, en el mateix sentit que la gastem el so Rafel i vostés/nosaltres, o en un significat paregut. I l´arrepleguen tots els diccionaris de referència, com el DNV, el DV, el SALT, el DG de Ferrer Pastor. I també el de l´Institut d´Estudis Catalans, encara que en este últim, l´entrada «esclavó» remet a «baula»; potser per això l´uniformisme lingüístic el moteja de vulgar o secundari. El Diccionari Normatiu Valencià l´arreplega com a entrada principal.
I un «escaló» és, com tots sabem i diem, un «pla que ve a certa altura sobre un altre pla, de manera que fent un pas es pot pujar o baixar de l'un a l'altre». Els travessers d´una escala de mà també són escalons. La formes preferides per l´elitisme lingüístic eren/són «esglaó» o «graó», però «escaló» és paraula generalitzada des molt antic. Apareix en obres de Ramon Llull (s. xiii) o en l´Espill, de Jaume Roig (s. xv), que també utilitzava «graons/grahons».
I pujant escalons (o esglaons/graons), de vegades arribem al «replanell», que com tots diem és la «superfície plana d'una escala construïda davant de les portes dels pisos o en la part final o angle d'un tram de l´escala». També «replà», però quina forma més nostrada, la del «replanell»!
