Sempre he pensat que déu ser per culpa del tenebrisme de la contra-reforma, que tant influí en l'estètica barroca, que hem tingut una relació cultural morbosa, per no dir macabra o esotèrica, amb tot allò relacionat amb la mort. Amb la mort humana, és clar. Un dels esdeveniments vitals dels que menys se'n sol parlar, tot i tractar-se d'un fet natural: ens morim, finalment. Encara ara se'n parla poc, i per això, quan s'esmenta la paraula càncer (com ara passa en la cosa alimentària amb la carn roja i derivats) és com si s'escampara el fantasma de la pesta. Això em fa recordar el científic i poeta castellonenc R. Giner Sorolla qui, en una ocasió, fa molts anys, parlant del càncer (sobre el que era un expert mundial) digué que els especialistes anomenaven així, en un sol mot, aquelles malalties que no tenien cura, però que a mesura que la ciència avançara, tots descobriríem que eren molts, i distints, els càncers possibles, i que a mesura que es trobaren tractaments d'alguns casos, n'apareixerien altres de nous, forçosament mortals, perquè, com deia la gent, «d'un mal o un altre ens hem de morir, perquè això no té remei». Giner Sorolla era un expert en la investigació del càncer als Estats Units, però era un poeta valencià també, i no temia la mort, qui sap si per tindre'n un tracte quotidià. La mort forma part de la vida, deia ell.
La resta dels mortals, però, preferim no pensar massa en la mort. Recorde ara una frase de Joan M. Monjo, un escriptor que va morir massa jove, i que un dia em digué: «De joves teníem el sexe com el gran tabú, però el veritable tabú és la mort». L'amor i la mort, els dos grans misteris de la humanitat, els que tenim més mitificats i mistificats, i dels que menys coses sabem, per molt que els banalitzem, en parlem seriosament, en fem comèdia, o en callem o sublimem el trasbals que ens fan sentir. Tant és així que nosaltres, els animals racionals (altrament dits humans), ho som en tant que podem enraonar i sentir, conscientment i emocionalment, aquests dos dilemes: l'amor i la mort. I per això ens atrauen i espanten amb una intensitat que trasbalsa el pensament. Eros i Thanatos, en deien els clàssics grecs, d'aquests dos mites que mouen la humanitat. Precisament per unir en una data assenyalada aquests dos sentiments, considere el dia de Tots Sants una celebració remarcable en el calendari. I per això preferesc el ritual afectiu d'anar al cementeri a posar flors a les tombes dels morts estimats -a recordar-los-, que no el de fer-ne una postissa disfressa fantasmagòrica. Per a disfressar-nos i divertir-nos, nosaltres ja tenim el carnaval.
